Polit com soc, de mena, no vull marxar sense tenir lligat tot el que em tocarà fer quan torni. I de les coses que m'amoïnen, unes quantes però totes superables amb una mica d'esforç i ganes que només saps trobar quan ja t'arriba el setembre, n'hi ha una que, ara mateix, m'inquieta sobre manera. La samarreta. La samarreta que tocarà dur. Per més senyes... la samarreta que tocarà dur aquest any per l'Onze de Setembre. Trobo que ve rara, aquest any, la Diada. Deu ser que portem uns anys manifestant-nos i expressant-nos per damunt de les nostres possibilitats i que ara veiem -ens fan veure, millor dit- que les nostres possibilitats són més aviat escasses. Però nosaltres, res, vinga a fer manis amb samarretes. Mentiria si digués que les tinc totes. De samarreta, oficial s'entén, no en tinc cap. He trobat altres maneres de col·laborar amb la causa que no sigui omplint el fons d'armari de samarretes que no em posaré mai (més). M'he anat espavilant. Reconec que l'any del groc, abans que el groc es posés tan de moda per imperatiu judicial, em va costar. No tenia res de groc. I aquest any, què? He fet unes trucades i el més calent és a l'aigüera. No m'acaben de dir quin color de samarreta lligarà amb la performance que toca fer aquest any, que tampoc no m'han aclarit. Algú, amb criteri, sap què tocaria fer aquest any? Mentre ningú ho sap llegeixo que el més calent és a l'aigüera -menys reservar busos, que això ja es pot fer, i que contents que estan els busos amb el procés, sí senyor. Un fart de llogar busos per la República. Calent, deia, sí, que deia que el més calent no se sap i els més calents, que es veu que són d'esquerres, que diuen que no hi aniran, aquest any, a la mani. Que mira que se'm fa estrany si no fos que a hores d'ara ja res no se'm fa estrany. Que ves que no fem salat, doncs. Jo, humilment, proposaria que aquest any tothom es quedés a casa i així diríem, després, allò de la majoria silenciosa que ha callat. Callat per protestar. Tots tancats a casa, com els presos. Bé, que jo que soc poc d'anar a manis, em costava sempre entendre els moviments que tocava fer cada any. Només vaig trobar fàcil i de bon fer la cadena catalana. Foties un fotimer de quilòmetres -un servidor se'n va anar més enllà de les terres de l'Ebre, i allà em vag donar la mà amb una parella de Sabadell. I mira que en va ser, de bonic. El que deia, que ara ja no sé on anem i que marxo de vacances intranquil perquè després tot seran presses. I salat, farem salat. Ara que ho havíem de fer millor que mai. Resulta que potser anys enrere ja ho hem fet millor que mai i ens ha servit... de ben poca cosa, que vol dir ben poc, que vol dir res. Diguem-ho clar. I la samarreta? Jo és que pateixo per la samarreta perquè ja se sap, quan et manifestes, la samarreta ho diu tot de tu. Mireu els de la CUP quin fart de dir coses amb les samarretes -podien agradar-te o no, però es feien un fart de dir coses - i ara mi-te'ls, se'ls deuen haver acabat les samarretes perquè no piulen ni piu. També és curiós. El que deia, que no és això, que mentre feia la maleta i l'article ja m'he decidit. He triat la meva samarreta per a la Diada i me la posaré tant si es fa una cosa o l'altra, com si no es fa res o com si cadascú s'ho fa tot sol. Que també seria un gran missatge. La meva samarreta, per la Diada dirà allò que em canta la Rosalia i que escampa el català pel món... «Fucking Money Man». I se m'entendrà tot, oi? Tot.
