Com podem llegir a l'Eclesiatès: «Tot té el seu moment. / Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. / Hi ha un temps d'infantar / i un temps de morir.»
Un temps, també, per a la senyora Maria per venir al món i un altre per anar-se'n, quan s'escolava la nit de sant Ignasi, en el darrer dia del mes de juliol. Envoltada pels seus, i amb una imatge de la Mare de Déu de Queralt a l'espona del llit, que la mirava amb una tendresa infinita potser perquè la Princesa de Berga també se sentia colpida per la bondat de qui s'endormia en la pau del Senyor, amb el Jesús ben dins i a qui poder mostrar les alforges ben plenes amb tot el que havia donat en el seu camí, perquè només es té allò que es dóna.
I és que la senyora Maria ha estat una persona autèntica de carrer Major, «treballadora, forta, maca i valenta», tal com la definia l'Elisabet Villegas en assabentar-se de la seva partença. Un arquetip dels valors de la nostra ciutat, conreats en una època determinada, i que -a ella- l'ha conformaren com a absolutament intemporal, més avançada aleshores que molts avantguardistes d'ara, amb una Fe tan viva que podria estar en un altar, i amb una estimació sense reserves, copiosament despresa i solidària, i una psicologia natural que li feien comprendre el que la majoria no entenia, perquè moltes vegades veia sense mirar i sentia sense necessitat d'escoltar. Una persona que, sense dubte, ha viscut el seu temps intensament, il·lusionadament i apassionadament. Aquest és un dels pocs casos en què algú, pel seu esperit i el seu tarannà, aconsegueix que el Cel ja comenci aquí, a la Terra. I, a redós seu, es creï un entorn de serenor, de confiança i de pau.
La Maria Isach ha estat una senyora de carrer Major, d'aquest barri dels esclafidors embotits, costerut i irregular, artèria vivificadora ascendent que mena de la plaça de Sant Joan a la plaça de Sant Pere, amb un constant taral·lejar de l'Ella s'ho pensa, i del seu eco que va i ve, com onades acústiques de terra endins, sense comparses de foc, ni els gegants vells de les passades de nit del Corpus, només el poble!
A mig carrer, sempre hi trobàvem -o ara hi endevinem- la mestressa de la Fonda Catalunya, que n'era l'ànima i l'esperit dels fogons; i qui sabia escoltar les cuites dels altres, comprendre, empatitzar i compartir. Perquè tot ho embolcallava amb la il·lusió que li sortia de dins, i amb uns ulls que s'il·luminaven d'una manera única, com si l'esperança, l'anhel i el desig brollessin en un devessall d'espurnes de maces i plens.
El nom de la Maria ha estat sempre sinònim de família, Queralt, Berga i la Patum. Aquesta quatríada de conceptes eren els seus punts cardinals i la brúixola de la seva vida, aquells que la definien, l'insuflaven vida i la feien ser una dama genuïna, diferent i única. «La més llesta de la fàbrica del Canal», com deia la meva mare. D'una família llarga, de la qual en ressaltaven els noms del seu espòs, Josep, dels fills, Tani i Anna, Jordi i Montse, dels néts, Marta i Joan, Guillem i Alba, i del besnét, Guim, sense oblidar els germans, Ramoneta i Jordi, de qui en deia: «És el meu àngel de la guarda!».
Els àpats a casa seva es convertien en una litúrgia de l'art de la menja, de la paraula que comunica els cors i de l'acció de gràcies per ser vius i estar plegats; en un temps d'estar més al voltant del foc de llar que davant del televisor.
Cada estiu teníem una cita ineludible a la Costa Brava, organitzada pel Jordi, la Montse i el Guillem; i -ella i jo- anàvem amb el cotxe, carretera amunt, o carretera avall, segons es miri, cap al mar!, on l'horitzó marca els confins arrodonits del nostre món. Era en el mes d'agost, molt a prop de l'Assumpció, un esdeveniment que la Maria esperava amb candeletes per la colla que s'aplegava per celebrar el seu sant i el de l'àvia de Montgat.
En aquest moment agredolç, amb el goig infinit per haver-la conegut i, a la vegada, amb la tristesa punyent per haver-la d'acomiadar, tenim l'esperança de retrobar-nos! I només podem tenir paraules de gratitud per a la senyora Maria, per tot el bé que ens va fer i per tot el que d'ella vàrem aprendre, honorar la seva memòria i, des d'aquí, fer-li la pregunta que tantes vegades repetia quan era feliç: senyora Maria, amb tot el que hem compartit, eh que ens ho hem passat bé?
