El percentatge de ciutadans de Manresa registrats al banc d'aliments per recollir de forma regular la seva bossa de menjar gratuïta és el 5%. Sí, de menjar. Un lot bàsic per sobreviure. Són 1.600 famílies, un 42% de persones soles i un 66% d'humans en edat de treballar. Aquesta realitat conviu amb les nostres estades a les terrasses del Passeig amb gintònics de 8 euro a les taules. Amb els sopars a la fresca, amb els concerts musicals de tota mena, amb la morenor de les cares i les camises blanques de fil. Uns tornen o marxen de Bali mentre que altres fan cua per un paquet d'arròs, unes galetes, un litre d'oli, llet i unes llaunes de conserves. La gana ha de ser terrorífica. I la d'un fill, doblement aterridora. La fam d'aquí és discreta, fins i tot s'amaga. I ens va bé que sigui així. És més tendre escandalitzar-nos pels afamats de Síria o Veneçuela als noticiaris. Però amb els del carrer de sota o el pis de sobre, millor no pensar-hi. És un cop massa dur per als sensibles, i els que no ho són poden despatxar-ho amb un «no són d'aquí» i per tant: «ja s'ho faran». 2.500 persones han anat a Càritas a demanar ajuda. El 90% són nouvinguts, sense regularitzar i amb totes les precarietats. Sense formació, sense recursos, potser sense ni parlar els idiomes locals. Persones que malgrat el discurs d'uns i que té acceptació en alguns sectors de la població no tenen cap accés a les ajudes oficials. Aquestes, per deixar-ho clar una vegada més, només són per persones en situació d'emergència però amb la documentació en regla, siguin nascuts aquí o en un poble remot d'Àfrica. La diferència per rebre-les no la fa el color de la pell, no es tracta de ser àrab, negre, xinès o blanc. Per llei, l'administració fa la tria amb els que tenen residència legal a territori espanyol. Més a o menys com a l'Amèrica del Trump. Els ferits d'El Paso sense papers no han anat als hospitals a curar-se perquè els metges estan obligats a denunciar-los. Com a màxim els trauran la bala d'una cama o del pit i, convalescents, els posaran a l'altre cantó de la frontera.

Se'm fa costa amunt valorar entitats com Càritas o la Fundació del Convent de Santa Clara que ajuden els més desesperats. Algú ho ha de fer i ells són a primera línia però en una societat moderna com la nostra l'ajuda als desafavorits hauria de ser obligatòria i per llei. No a través d'organitzacions interposades que també administren diners públics en forma de subvencions. Caldrien mesures que canviessin dinàmiques d'anys i pròpies de temps patriarcals. Alguns s'escandalitzaran, però estic convençut que els «pobres» mai han volgut caritat. Volen companyia, comprensió, que els abracin i seguin al seu costat. Les ajudes materials venen després. Valoro que aquesta mena d'organitzacions ofereixen la proximitat que un despatx oficial mai els hi donarà. Però de forma involuntària contribueixen a la continuïtat d'uns sistemes de beneficència que són més propis del barraquisme dels seixanta. La prova del nostres aburgesament col·lectiu l'he trobat quan he sabut que el centre de repartiment de queviures tanca per vacances. No negaré el dret als voluntaris a fer uns dies de festa, però si estem en una situació d'emergència no entenc com la podem aturar per ser a l'agost.

Acabo, i ja em perdonaran, amb un pols més d'amargor. Disculpes si se'ls fa el cor agre mentre llegeixen a l'ombra d'un para-sol. Aquesta legió d'homes, dones i nens (veïns nostres) en estat de necessitat màxima va incrementant mentre l'economia (macro) encara mostra signes de fortalesa. Deu ser que estem creant un nou món occidental en què sempre hi haurà un 10 o un 20% de persones expulsades d'allò que abans es deia l'estat del benestar? Si anem cap aquí, jo no en vull ser còmplice i alguna acció caldrà emprendre. Però humilment no sé quina.