Paquita González sempre va retreure als seus pares que la condemnessin quan era petita a Cabrianes, amb els seus avis i un oncle, entre comentaris no sempre agradables sobre la seva família. El seu pare, Francisco González, va haver de fugir a França el 1939, quan ella tenia dos anys. Era conductor de camions en el bàndol republicà. La mare, Teresa Serra, també va creuar la frontera el mateix any, però no va aconseguir reunir-se amb el seu estimat fins al 1945, després que l'home fos capturat i, posteriorment, deportat als camps de presoners de guerra de Mauthausen i Dachau fins a l'alliberament dels camps amb l'arribada de les tropes aliades. La història ha sortit a la llum aquesta setmana per una fotografia.

Aquella nena té actualment 83 anys i als 10 es va retrobar amb els seus pares a territori francès, quan els seus progenitors, de nou junts, van poder refer la vida. Ara, ha recuperat un retrat de la seva infantesa que el pare duia a sobre en els moments més desesperants de la Segona Guerra Mundial. La fotografia ha estat guardada des del 1940 a l'arxiu Arolsen, a Alemanya, on hi ha les fitxes de milions de víctimes del nazisme, i l'ha descoberta l'historiador asturià Antonio Muñoz, que quan va veure la instantània en la fitxa del bagenc es va proposar donar-la a la seva propietària. Ara González ha descobert que el seu pare, quan la va deixar amb els parents de Cabrianes, sempre la va tenir present. Perenne en la seva memòria. Entre presoners de guerra i sense saber si la tornaria a veure, amb el temor de si cauria víctima de la barbàrie bèl·lica que recorria Europa en la primera meitat dels anys 40. Una foto per recordar-la sempre.

Avui dia, en un món convuls però lluny del desastre de la guerra de fa vuit dècades, anem a la feina i desenvolupem la nostra quotidianitat amb la normalitat imposada dels nostres dies. Però en el moneder, o en les fotos íntimes del nostre mòbil, guardem imatges d'aquelles persones o dels moments que són el motor de les nostres vides. Gent que ens ha marcat de per vida perquè ens van transformar, moments irrepetibles que ens van despertar l'ànima, petits o grans secrets que preferim no compartir i que serveixen perquè ens mantinguem vius i cada matí tot tingui sentit. Tal com va narrar l'escriptora Marta Rojals en la seva elogiada novel·la L'altra, «des que les persones es lleven fins que se'n van a dormir, el seu anar i venir és impulsat per una energia manifesta, però també per una altra energia fosca, que no es veu. Quan l'una contraresta l'altra, s'assoleix l'equilibri».