Sempre que els mitjans de comunicació porten la notícia que una altra noia ha estat violada a la cantonada de casa, una corrua d'internautes amb fam de justícia clama al cel i afirma amb rotunditat de cunyat, des del seu petit altaveu a Twitter o Facebook, que ja n'hi ha prou, de bonisme, que els que manen volen amagar-nos la nacionalitat del(s) violador(s). «Per què no dieu que són moros?», pregunten sovint als periodistes.

Com hem de respondre a aquesta mena de comentaris els qui no estem disposats a fer el joc als discursos xenòfobs? Jo soc del parer que, en les notícies de successos, la nacionalitat s'ha d'esmentar sempre, siguin d'on siguin els autors dels fets descrits. No fer-ho és molt probable que alimenti encara més les creences paranoiques d'aquesta particular tribu d'internautes.

Més enllà del debat deontològic, però, hi ha un problema de fons que em preocupa. Tot i que és cert que la pregunta per la nacionalitat pot partir d'una intuïció no necessàriament equivocada -hi ha societats, com ara les centreamericanes, que exerceixen un grau de violència física contra les dones molt més alt que la catalana-, tinc la sospita que atribuir tots els mals del món als altres ens és útil, als homes, per no haver de mirar-nos al mirall i enfrontar-nos als nostres dimonis. Al cor aterrit que ens xiuxiueja a cau d'orella: «L'horror! L'horror!».