D'avui no passa, s'ha dit, decidit. I és que avui és diumenge 11 d'agost i ho serà per tot el dia i a ell se li acabarà el mes, el temps, de decidir. I troba que la situació se li comença a complicar de valent. És 11 i res, encara. Li costarà, tan primmirat com ja es reconeix. I d'aquí ve el temor. L'any passat va fer tard i quan es va decidir per decidir-se d'una vegada ja no hi havia res a decidir ni fer. L'agost se li havia fos de les mans. A les mans. Pros i contres. Ell remira pros i contres per marxar allà on els pros siguin més que les contres. I marxarà sol. Això ja ho té clar, tot i que no ho ha decidit ell. Ho han decidit els de casa. I és que els de casa ja han marxat tots. Abans l'esperaven pacientment, amb ànsies de compartir les seves decisions i emprendre junts unes vacances que sempre començaven tard. Això era abans. Ara, l'apoderament femení, la falta de paciència dels fills i la certesa que això que li passa a ell només pot empitjorar any rere any han fet que la família, el primer dia hàbil festiu, marxi. Sense més ni més. Sense concessions, sense pietat. Sense ell. I a ell no és que li desagradi aquesta soledat sobtada, si de cas no n'entén la impaciència. L'any passat no va marxar i per això enguany s'ha conjurat perquè no li torni a passar i la data del diumenge 11 d'agost és per a ell l'última del calendari. Avui marxarà. Avui o res. No sap on però marxarà. Per això dedica el matí del diumenge dia 11, pocs dies abans del pont del 15 d'agost -una data que a ell l'inquieta perquè troba que el pont del 15 és un bon pont per tornar i no pas per marxar i això el compungeix més encara. S'hi posa pros i contres: les cues de la platja, la sorra empipadora de la platja. El caos de la muntanya. Les bestioles de la muntanya. Els restaurants plens. Buscar aparcament. Trobar aparcament. Menjar qualsevol cosa a qualsevol lloc a qualsevol hora. No ho pot suportar. L'avió, ni parlar-ne, el vaixell, ni somniar-ho, el transport públic... (però que no ho sap l'estimat lector que el nostre home viu a Manresa, lluny de qualsevol possibilitat de sobreviure en transport públic?). Haurà de prendre el cotxe. Amb desgana, però això li dona llibertat. Anar on vulgui sense encomanar-se a res ni a ningú. Ell i el seu cotxe. Al migdia pensa que fer una escapada a Sitges a menjar un pollastre a l'ast podria estar bé. I tornar a casa. I així cada dia. No, cada dia menjar-se un pollastre a l'ast, no, sinó la idea de fer cada dia una cosa i tornar a casa. Casa seva a la seva ciutat, Manresa, tan avorrida com ell a l'agost. O potser més. Li costa. Li costa deixar Manresa. És greu, doctor? El pressionen. Rep whatsapps de la seva dona, i dels fills. Papa, ja has marxat? No sap si estan junts o separats ni on, i li agrada i li desagrada que pensin en ell però no li agrada que el collin. Ahir, en previsió de culminar la seva decisió i acabar marxant abans no s'acabi el diumenge va anar pels llocs emblemàtics de la ciutat. A acomiadar-se, a estar segur que pot marxar tranquil. No cal que pateixi, a Manresa aquests dies tot està tancat i barrat i sense expectatives. Només una festa major que s'albira a finals de mes i, la veritat, no albira gran cosa. Es descobreix al rebedor, a punt per marxar. Fins i tot té una maleta feta. Revisa el gas, els ploms, les finestres i les baldes. Se'n va. No s'ho pot creure. Ja és a baix al carrer, dins l'auto engegat a punt d'arrencar. Es sent gran. No decebrà els seus. És diumenge 11 d'agost i encara no sap on va però ja és fora de casa. Cap on? Estimat lector, si has arribat fins aquí és que tu sí que estàs de vacances. El final, l'hi poses tu. Bon agost.