El 8 d'agost del 1979 tota la premsa de Barcelona va fer si fa no fa el mateix titular: «Ja tenim Estatut». I és que la ponència constitucional del Congrés dels Diputats havia assolit un acord amb els representants de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, sobre un text estatutari que no era ben bé el de Sau però que les dues parts van donar per bo. Regió7 va dedicar un extens editorial a la notícia, en què deia: «Malgrat que aquest no pugui ser l'Estatut que tots els catalans voldríem, sí que és, a tenor de la correlació de forces existents, i tenint en compte les exigències d'un govern central disposat a cedir en alguns aspectes, però disposat també a retallar, sense miraments, en altres temes com ensenyament i hisenda, el màxim que s'hauria pogut aconseguir. És doncs un Estatut de consens. Un Estatut de consens no aconseguit, però, solament per la ponència constitucional, ni per la comissió dels 21, sinó per tot el poble de Catalunya ,que durant anys i anys ha reivindicat al carrer i on ha calgut l'Estatut, malgrat que això pressuposés carreres, patacades i detencions». Un poble que havia de ratificar el pacte parlamentari en referèndum.
