Les mancances acumulades a la Catalunya Central en matèria d'infraestructures s'expressen de forma espectacular amb les misèries de la C-55 i de la línia de Renfe, però hi ha nafres més petites que poden resultar encara més il·lustratives. Una d'elles és el pont de Cabrianes. Quan diem petites no volem dir insignificants. De cap manera: set mil conductors de mitjana diària es troben cada dia a l'entrada del pont plantejant-se si s'atreveixen a passar o esperen una mica a veure qui ve de cara. Estem parlant d'un pont transitat, per on passen camions abundants, i que té una llargària considerable. No és un pontarró que comunica un raval amb un altre, sinó una via de carril únic obligada per a una pila de veïns del cor del Bages. Actualment, trobar-se de cara amb un pont així resulta xocant, anacrònic, penós. I tanmateix, ha estat així durant dècades, mentre que en altres punts s'invertien centenars de milions en autovies gratuïtes o soterrament de trens. Aquí no. Ara, per fi, s'anuncia l'ampliació. Celebrem-ho. Ja era hora. Però el pont de Cabrianes quedarà en la memòria com el símbol dels nyaps.