Un espai d'interès natural és una part del territori que ha de ser protegit davant de l'acció dels humans. És dur i poc edificant veure que llocs molt simbòlics (com el Pedraforca) són objecte d'amenaça vital per l'única plaga que arrasa massivament equilibris ecològics: els homínids de l'antropocè. Els fins ara menys coneguts gorgs de la riera de Merlès només eren mítics per a alguns nadius de l'entorn. Ara estan concorreguts per masses de turistes d'última generació. És un rierol estranyament cabalós que discor-re mansament des del Ripollès fins a les portes de Navàs, quan es barreja amb el nostre Nil d'estar per casa: el Llobregat. La seva aigua ha esculpit durant mil·lennis la pedra per la qual decanta i ha generat unes basses ideals per al bany, el lleure i l'estada. Zona salvatge per excel·lència, abans s'hi podia fer càmping obert. Era una àrea de solitud (o quasi) amb arbres plens d'ocells de cant. Era una meravella a tombar de casa de la qual només fruíem pocs i tots coneguts. No volíem ni teníem valor per embrutar aquell pas d'aigua mig estancada.

Malgrat força crítiques de l'entorn, defenso que, tot i la massificació, tothom té el mateix dret que jo a anar a qualsevol lloc, sigui el Machu Picchu o els gorgs de què parlo. Aquesta setmana, una simple fotografia de Merlès a les xarxes ha aixafat tot el meu argumentari. S'hi poden veure un parell de tolls atapeïts de banyistes equipats amb tota mena de material de platja: para-sols acolorits, una nevera blava i franja blanca, inflables salvavides i l'escena que m'ha tombat és la d'un home passat de pes estirat panxa avall sobre un ànec groc de dimensions descomunals. Un tresor convertit en un parc temàtic d'estar per casa. Any a any, els campistes que viuen uns dies a les instal·lacions pròximes ho van descobrint. I ho expliquen. Altres hi acudeixen després que el seu fill relati les meravelles viscudes en tornar d'una excursió escolar. Els parla dels amfibis, dels peixos i dels rèptils de Camadoca i els mostra unes fotos al mòbil d'un petit paradís fluvial. Mentre en aquell indret es lliura una batalla desequilibrada entre el cranc autòcton i el vermell, invasor i voraç, els pares de les criatures faran una cosa similar la setmana següent.

No diré que les xarxes bullen amb aquest tema, però buscant les paraules clau apareixen desenes, diria que centenes, de missatges contraposats. Els puristes de la proximitat es lamenten de la sobreabundància humana, la qual espatlla i embruta els «seus» entorns. De fet, no són de ningú en particular. I els visitants urbanites barregen comentaris naïfs i grotescos. En general són éssers que cerquen les comoditats urbanes en un món que s'ha fet sol i per tant sense els cànons als quals estan habituats, per exemple, en un parc aquàtic. I ho exigeixen com un altre dret ciutadà, quasi civil. Es lamenten que costa de trobar-ho amb el navegador, que no hi ha «ni Déu» per preguntar i acaben arribant tard, quan els cotxes ocupen tots els vorals. I el clàssic entre els clàssics que van repetint: «Quasi no hi ha cobertura per al mòbil». Uns altres blasmen d'ells mateixos com a grup: de la saturació de la gent, de les poques ombres disponibles. També es queixen de l'aigua massa calenta o massa freda, del fons fangós de la riera i de l'excés de mascotes a l'aigua. Hi acudeixen amb mentalitat exigent com si fossin en un resort del Carib amb tot inclòs. L'etnocentrisme burgès ens ha portat a exigir wifi al mig del bosc, ombra de palmeres al Prepirineu, aigua clorada en una riera i les lleres netes de llot. Un es queixa que l'aigua era verda i no es veia res. Potser volia una visió pròpia de fons de piscina. Amb rajoles blau cel.