Avui llegireu als diaris que l'aeroport de Hong Kong, un dels més transitats del món, ha suspès tots els seus vols perquè unes 5.000 persones el van ocupar en una jornada més de les protestes que des de fa setmanes viu la ciutat xinesa, ciutat que, detall importantíssim, té un règim administratiu especial. I amb això vull dir que el govern xinès no hi pot fer el que vol. De seguida que es va saber la notícia les xarxes indepes es van inundar de comentaris. N'hi havia que ja s'imaginaven una situació similar al Prat, altres que comentaven la notícia amb una enveja que en aquest cas no era gens sana si és que hi pot haver una enveja sana, i també hi havia qui lamentava que en el seu moment, perquè ara ja no és possible, no hagués passat un fet semblant a l'aeroport de Barcelona, al port o en altres punts estratègics del país. De Catalunya, vull dir. I així anar fent. El bloqueig de l'aeroport (que perquè us feu una idea és el vuitè del món en nombre de passatgers, el tercer d'Àsia i un dels més importants del món en transport de mercaderies) és només un dels episodis de les protestes que hi ha hagut les darreres setmanes a Hong Kong. Fa uns dies els manifestants van entrar i ocupar el Parlament. Per la força, és clar. No és que els hi convidessin a entrar. Tot va començar per una llei d'extradició que hauria permès detenir, portar i jutjar a la Xina els dissidents i opositors al règim de Pequín, sobretot aquells que es mouen per la democràcia. Llei que, per cert, va acabar sent revocada. Això, sumat al malestar social, va encendre les protestes, continuació de les que hi va haver el 2014 i que es van batejar com la Revolució dels Paraigües. El govern xinès qualifica les protestes de terrorisme. Us sona d'alguna cosa? I la policia ha ato-nyinat de valent els protestants. També us sona, oi? La reacció a les xarxes socials a Catalunya respondria al tradicional sentiment que tenim els catalans d'admirar allò de fora i menystenir el que es fa aquí. L'1-O, posem per cas. Els qui el van fer possible van ser centenars de milers de persones que van posar en escac tot un estat. I si no, penseu que encara busquen les urnes i que van acabar votant més de dos milions de persones. Un Hong Kong en petit, d'acord, però un Hong Kong. Un detall: ho viuen més de 7 milions de persones. De moment ha quedat en això, en un escac. Falta l'escac i mat. Encara que per ara ha quedat en taules i caldrà veure si hi hi ha una nova partida.