Les ínyigues no és tant un llibre sobre Ignasi com un intent de conèixer la situació de la dona a la Manresa del segle XVI, explica l'autora Mireia Vila Cortina, en una entrevista de Toni Mata publicada a Regió7, que ratifica el seu principal objectiu d'escriure sobre l'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa, quan en la signatura del llibre manifesta la seva voluntat «d'entendre'ns com a dones per fer un món millor». La conclusió a què arriba és que l'única sortida que tenien les dones més enllà de l'àmbit domèstic era la religió. N'estudia a fons nou, remenant els protocols notarials de l'època, i pensa que existeix material per estudiar-ne de noves, i deixa oberta la porta per a nous estudis com correspon a la tasca d'una bona historiadora. Assegura que les nou dones formaven part de l'oligarquia ciutadana i eren membres de famílies adinerades, que es dedicaven substancialment a tenir fills «i a la transmissió del patrimoni amb aliances amb altres famílies», sota l'opressió d'una societat patriarcal. En la presentació a l'Espai 1522, la periodista Anna Vilajosana va centrar la presentació del llibre en el paper de la dona al segle XVI. L'alcalde Valentí Junyent va destacar la importància que el col·lectiu de dones emprenedores hagués patrocinat l'acte per arribar al 2022 amb la participació de tothom.

L'artesenca Vila va remarcar, entre altres qüestions, la importància del context històric de l'estada d'Ignasi a la ciutat: «Les ínyigues aprenien unes de les altres i ell no era el mestre. Moltes d'elles tenien més bagatge espiritual que ell, que només feia uns mesos que havia deixat Loiola i havia començat la seva conversió.» Agnès Pujol, que acabava d'enviudar, connecta molt amb Ignasi, amb qui té una relació íntima, que s'expressa de diferents maneres, com de mare a filla, però també de parella. Així, es pregunta: mare, amant o germana? Àngela Seguí, vídua de Pere Amigant; Agnès Caldoliver, Miquela Sitjar (Canyelles), a qui Íñigo anomenava Canillas; Joana Fabrés, Joana Cases, Isabel Ferrer, Isabel Gispert i Francina Salt. Un dels aspectes interessants de la seva recerca és Margarida Devesa, una dona amb ofici (feia vels de cotó) a qui el marit li reconeix la feina, fet força excepcional a l'època. Sense ser una ínyiga, és una gran devota ignasiana que va conèixer Íñigo de petita. Té tres fillastres del seu primer marit que van marxar de casa molt joves i es van dedicar al bandolerisme. Quan tornen, es fa respectar a través de la religió: al final de la seva vida es creu i fa creure que és objecte d'un miracle pòstum d'Ignasi, que la cura d'una ceguesa, fet que li atorga molt reconeixement dins la família i socialment. Brianda de Briguela i de Peguera era una noble que havia nascut a Barcelona i quan es casa ve a Manresa amb un altre Peguera (Pere) amb qui tenen ancestres comuns. Més endavant, patrocinen la Companyia de Jesús.

Un fet més actual és el cas d'unes relacions sexuals a la Cova. Un dels testimonis afirma que diversos homes intenten abusar de dones dins la Cova, però no poden perquè Ignasi ho impedeix perquè no es profani, ara, quan surten fora, ho aconsegueixen. A la dona la tracten de deshonesta i és mal vista com si ho hagués provocat, en lloc de ser considerada víctima. El segle XVI viu el Cisma d'Occident i la Contrareforma, amb guerres i expansió militar, del bandolerisme o guerra privada entre bàndols, on les famílies casen els fills fent aliances amb grups socials o serveixin com a soldats o funcionaris per fer ascendir la família en l'esfera pública.

Al segle XVI a Manresa una de les opcions de l'home era entrar a l'Església, però la dona ho tenia més difícil, en uns moments en què els convents femenins estaven en hores baixes. El seu destí era casar-se, però no podien actuar públicament, ni en política ni als gremis. Les dones que dedicaven la vida a l'amor a Déu eren respectades com un paraigua que les permetia fer coses que d'altra manera no podien. Essencialment, la historiadora Vila ens explica com van viure les ínyigues i què van aportar. A través de l'espiritualitat volien donar sentit a la seva vida. Tenien l'economia solucionada perquè eren riques, però «segueixen buscant i això diu molt d'elles i de nosaltres com a dones».