Hi ha una sèrie de coses a la vida que no saps definir ni explicar fins que no les veus, encara que en tinguis una imatge detallada al cap.
Quan Carlos Pérez de Rozas va regalar-nos una classe a l'assignatura de periodisme cultural (la millor assignatura que he cursat) va ser un moment epifànic. Allà vaig saber què era ser un professor, no com algú que ensenya i transmet els seus coneixements, sinó com algú que t'entusiasma i et desborda, que et remou alguna cosa dins teu que fins aquell moment creies apagada o no sabies que hi era. Ell la va despertar. Va ser una hora i mitja frenètica, de riures, de silencis, de mirades inevitablement commogudes davant aquell huracà de passió i coneixement que era el Carlos. No el coneixia, però, de fet, no calia.
Hi ha determinats moments en què allò que necessites que passi, passa. Necessitava sentir allò que va dir García Márquez un dia i que es parafraseja cada dia a la facultat: «El periodisme és el millor ofici del món». Ofegat per classes teòriques, que es repetien ad infinitum, l'entusiasme bestial del Carlos va ser una experiència colpidora. Saltant per la classe, amunt i avall, sempre generós amb els adjectius ( !colosal!, ¡fantástico!).
Aquell dia ens va convertir a tots. Els que hi crèiem i els que no. Ara em pregunto si també Gabriel García Márquez el va tenir de professor.
