Antiga abadia benedictina que es troba a l'actual municipi de Viver i Serrateix, la suma de dos termes: Viver, provinent de Vivario (s. X) «criador d'animals i peixos» i Ser-rateix, provinent de Serra de Taxo (s. X) «Serra del Teix», i com a gentilicis, viverenc-a i serrateixenc-a, respectivament.
La primera notícia documental apareix en una donació l'any 940, com a monestir dedicat a santa Maria i a sant Urbici, però la consagració es dugué a terme el 977, i va esdevenir un dels cenobis abacials més importants del comtat de Berga. El seu període àuric s'inscriu entre els segles XI i XIII, moment en què experimenta un declivi d'uns tres segles, a partir dels quals ressorgeix amb esplendor fins a la desamortització de 1835 i pateix amb acarnissament el flagell despietat de la Guerra Civil de 1936.
De la cinquantena d'abats de Santa Maria de Serrateix, dels quals n'hi ha constància escrita, el primer apareix amb el nom de Froilà (977-993) i el darrer, Josep de Jordana i d'Areny (1829-1835). En aquesta relació de mitres abacials, en sobresurt l'abat Miquel Despuig i Vacarte (1535-1541), nascut a Tortosa i traspassat a Lleida, que va ser bisbe d'Elna (1545-1552), d'Urgell i copríncep d'Andorra (1553-1556), i de Lleida (1556-1559), així com el 57è president de la Generalitat de Catalunya (1542-1556). També fou canonge de la catedral de Barcelona i inquisidor de Catalunya, i va participar -en qualitat de teòleg- en el Concili de Trento.
L'església és del segle XI, i en l'actualitat consta d'una única nau amb transsepte i un absis semicircular, amb capelles laterals a banda i banda, que substitueixen els dos absis primigenis. També es conserven vestigis d'una església primitiva preromànica del segle X, sota del transsepte, amb un presbiteri excavat a la roca. L'interior de l'església fou recoberta de guix en el segle XIX per donar-li una aparença neoclàssica però el seu dedins és absolutament romànic. Impressiona especialment el sòlid i compacte campanar de torre del segle XIV, coronat per merlets, que manà construir el rei Pere el Cerimoniós, amb la porta d'entrada a l'església en la seva base, i la torre abacial, que confereixen al conjunt un aspecte de fortificació inexpugnable, mentre que les dependències monacals són a redós del claustre, on s'ubica una cisterna que recull l'aigua de les vessants de les teulades i està ornada per un broc esplèndid de forja i pedra. L'exterior de l'absis també constitueix una massa vertical de la mateixa alçària que la nau, ornat amb arcuacions cegues que s'agrupen en dues bandes llombardes i amb una finestra allargada de doble esqueixada.
Santa Maria de Serrateix és un document en pedra que descriu l'esplendor d'aquest monestir en temps pretèrits, on s'han maridat en volums l'estil del romànic en l'església, el gòtic en el campanar i el palau abacial, i el neoclàssic en el claustre. En l'església s'aconsegueix l'harmonia dels volums i la calidesa de la curvatura, com si el símil del claustre matern fos la millor manera d'acubillar el Pare de tota la Creació i, així, poder-nos parlar a través de la simbologia dels espais sacres, com si les pedres emmirallessin l'espiritualitat medieval; en el campanar i el palau abacial s'endevina un canvi de sensibilitat que vol trencar amb el romànic, així passem de les idees a la racionalitat, o de l'ànima de Plató a l'esperit d'Aristòtil, i es guanya llibertat, naturalisme i empirisme; i en el claustre hi descobrim el neoclassicisme, com si es volgués col·locar l'ésser humà en el centre de tot, tornar els ulls envers la inspiració grecoromana, i deixar-se guiar per la sobrietat i la funcionalitat.
Santa Maria de Serrateix és una síntesi del pas dels segles, de l'evolució que cohesiona i s'arrela en l'heretat anterior i frueix fecundament i copiosament, com si -en cada moment- l'abadia necessités explicar-se de forma diferent, obstinadament esglaiadora, especialment seductora i espiritualment omnipresent.
