Jacint Verdaguer va escriure moltes vegades de coses berguedanes. Des d'Osona, la seva terra natal, veia el Pedraforca. Mossèn Cinto el cita al llibre Pàtria, i clou el poema L'arpa:
«... I al pondre's damunt seu l'astre del dia, /corono d'or irradiant la flama, / engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca / fent un Vesubi atapeït de lava. / I, entre el floreig d'estrelles que naixien / del vespre hermós entre les fosques ales, /com aurora divina que em somreia / vegí en lo cel la Musa Catalana..»
Aquesta visió poètica de com Verdaguer veia la muntanya berguedana es pot entendre molt millor seguint les explicacions que va donar el professor Enric Bagué quan diu: «Des de la Damunt [a Folgueroles], en efecte, cap al juny hom veu pondre's el sol per la banda de Pedraforca, i algun dia precisament devers l'osca característica d'aquesta muntanya de l'Alt Berguedà». Fa anys vaig anar a la Damunt, on per cert hi ha un Pi de les Tres Branques, per poder veure el Pedraforca i la resta de les muntanyes berguedanes.
Verdaguer, també ja es va referir a aquesta muntanya en el seu llibre Canigó:
«Lo vell Puigmal d'espatlla rabassuda / és l' arc d' aqueixa altiva fortalesa, / que en set-cents anys lo sarraí no ha presa, / fent hi bocins la llança fulgurant.
Prop d'on Cadí amb lo Cadinell encaixa / s' alça el doble turó de Pedraforca; / és del castell la inderrocable forca, feta,/ si cal, a mida d' n gegant.»
Al llibre Excursions i viatges, Verdaguer fa dues referències més al Pedraforca: una en parlar de l'ermita de la Mare de Déu del Mont, a l'alta Garrotxa, escriu «A ponent, més ençà del formidable Pedraforca, es veu arrancar d'aquesta gran cordillera la de Santa Magdalena, fins a les Osques de Cabrera: aquí se tors cap a llevant envers lo santuari de la Salut, lligant-se amb la serra de Santa Cecília, per a formar totes dues plegades lo promontori del Far, que sembla una nau de llarga proa que surt d'entre les serres, sobre la estranya mar de verdor de les Guilleríes. La serra de Santa Cecília, allargant se cap á llevant, va á trobar la de Finestres, que, trencada y oberta, es ben mereixedora del nom que el poble li ha donat». L'altre en citar Gósol «... a l'est té la superba i acimada muntanya de Pedraforca. Eixa muntanya per aquella banda no és inaccessible, bé que no seria prudent pujar-hi, des del forcat, per un canal o còrrec fondo, que sols du aigua en dies de temporal; es divideix en dues, que baixen pelades i amb poca herba fins al pla, no duent-li per tribut més que torrentades de rocs».
La darrera referència del Pedraforca, en aquest cas sense l'article el, és al poema La nit de Sant Joan. Recollida al llibre Jovenívoles, editat pòstumament per Matheu l'any 1925, on es recullen aquests versos: «S'ouen los alarits / i rialles feréstegues /que al cim de Pedraforca / llancen les bruixes velles / ballant amb sos marits / de cara escardalenca.»
Verdaguer i el nostre Berguedà són indestriables.
