Valentí Fuster, cardoní d'adopció i considerat una de les eminències mundials en l'àmbit de la cardiologia, està dedicant gran part de la seva vida a empènyer iniciatives que fomentin el que hem convingut a aixoplugar sota les paraules «hàbits saludable». Tot allò que, ja sigui perquè ho practiquem (exercici físic, dietes equilibrades...) o perquè ho evitem (tabac, alcohol, sedentarisme...) hauria de generar una equació que, si la vida fos matemàtica pura, ens hauria de conduir a una minimització de riscos i, en definitiva, a una salut més forta, menys exposada a malalties, sobretot coronàries. En l'edició d'ahir, aquest diari que tenen a les seves mans publicava una entrevista en què Fuster es reiterava en aquesta croada contra els mals hàbits, i feia una afirmació que convida a la reflexió. Diu aquest cardiòleg que ha fet carrera als Estats Units i que acaba de rebre l'enèsima distinció amb el Premi Nacional d'Investigació: «Només va la pena viure més si viure més val la pena». El joc de paraules no només té ritme sinó que també té fons i, segurament, el 99,9% estaríem d'acord en el missatge. En definitiva, ens ve a dir que val la pena tenir una vida llarga, sempre que es tingui qualitat de vida. Essencialment, perquè una bona qualitat de vida és un factor que afavoreix una bona salut, i una salut forta és un trampolí per a una bona qualitat de vida. I així entrem en una espiral que, amb la seva estructura circular però evolutiva, s'aproparia a la perfecció, si no fos que els atzars i, sobretot, els factors socials hi tenen un efecte condicionant molt important, moltes vegades determinant. La crida per sostenir uns hàbits saludables que facin de mur de contenció dels factors de risc s'entén sempre que el receptor sigui aquella franja de la societat que fins a cert punt (sobretot econòmic) té (tenim) capacitat per triar entre el bo i el dolent. Malauradament, però, fa temps que és una evidència que una part molt important de la població (i parlo de la propera, de la del nostre entorn d'aquest primer mon) no té al seu abast aquesta tria. També en aquest mateix diari ens fèiem ressò, tot just fa quinze dies, de la llarga cua que es formava davant la seu de la plataforma dels aliments de Manresa. Cua de persones per a qui la preocupació no és si menjaran equilibrat, sinó l'estrès de saber si demà passat tindran res per posar a taula. I segur que tots malden per una llarga vida, aspirant que els valgui la pena viure-la.