Quants minuts perdura en el nostre conscient la imatge de desenes de persones (es)tirades a terra, a la coberta d'un vaixell, amuntegades unes sobre les altres, en espera que algun estat europeu deixi atracar la nau que les ha salvat de morir ofegades al mar? He dit minuts i potser hauria d'haver assumit, des del principi, que són uns segons de no res. Els mateixos que dura el rastre dels Perseids (les Llàgrimes de Sant Llorenç) vistos el cap de setmana. La desgraciada situació d'aquestes persones al mar es converteix també en un espectacle, com el de la pluja d'estels, però molt més vergo-nyós.
L'Open Arms fa quasi dues setmanes que està a alta mar amb 160 persones a bord. Voluntaris de l'ONG fan una crida als governs mediterranis de la urgència de desembarcar i el perill que suposa no fer-ho aviat. Una crida desesperada perquè algú entengui que no poden continuar en aquestes circumstàncies, sense aigua ni menjar suficients, sota el sol, sense recursos mèdics ni higiènics -tenen dues latrines per a tots-, amb un passat que els tortura, un present a l'oblit de tothom i un futur, a hores d'ara, poc esperançador.
A banda del vaixell de l'Open Arms, una altra embarcació, de SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres, navega amb 251 refugiats a bord. Tampoc tenen port de destí. Ningú reacciona. La seva imatge s'esfuma ràpid.
