En l'època de la màxima informació, no necessàriament és quan estem més ben informats, i ens arriben notícies de tot tipus per propiciar el mercantilisme o, fins i tot, per desdibuixar la realitat amb el que s'anomenen les fake news. Però, a vegades, les xarxes de comunicació són portadores de noves que impacten o conviden a la reflexió; i potser no són certes del tot però et colpeixen vivament i tendrament, donant compliment a l'aforisme italià de se non è vero, è ben trovato.

Així, en aquest estiu tòrrid i in misericorde, com si l'Àfrica comencés més amunt, o l'Europa en fos una continuació climàtica, em va arribar una mena de relat o rondalla per a totes les edats que convidava a viatjar terres avall, fins al sud del sud. Allà, un antropòleg va proposar un joc als nens d'una tribu per estudiar la seva reacció davant d'una temptació de llaminadures, d'aquelles a què cap nen ni nena se sabria resistir. L'entreteniment suggerit a la quitxalla consistia en una cursa des d'on es trobaven fins a un arbre, on als peus de la seva soca hi havia un petit-gran tresor, un cistell replet de dolços, caramels, bombons, pastissets i tot el que la imaginació ensucrada ens pugui inspirar. El primer que arribés a l'arbre s'enduria el botí de les llaminadures, el premi més cobejat per tota aquella mainada que mai s'havien pogut imaginar que en el món hi hagués tantes delícies i totes juntes.

Els nens i nenes s'arrenglaren en una fila més o menys alineada, com si en un sol equip haguessin de jugar al mocador enfront de l'arbre. De sobte, l'antropòleg va donar el senyal, fent pronòstics sobre si el guanyador o guanyadora seria el més gran o qui tingués les cames més llargues, fins i tot, si es tractaria de qui pesés menys, o tot el que la lògica occidental li havia ensenyat i el que havia après en els seus estudis sobre la conducta de l'ésser humà, ignorant que no tot és sabut ni tampoc apareix en els llibres.

No hi va haver cap dels corredors que avantatgés els altres i els deixés enrere, ni es va fer cap polseguera en aquell camí de pols que menava fins a l'arbre més dolç de la Terra. És, potser, que la canalla declinaven el plantejament? Seria per ventura que -a la xicalla- li semblava pobra la recompensa? O és que aquell estol de nens i nenes consideraven que l'arbre era massa lluny i no valia la pena la cursa? Res de tot això, ans el contrari, estaven entusiasmats i corrien, però sense pressa ni pausa, tots junts i plegats, com si aquella línia de la sortida s'anés desplaçant tota sencera i a la mateixa velocitat -amb tots i totes agafats de les mans- fins a arribar, simultàniament, a l'arbre en el mateix moment, probablement la cursa de la història en què tots els participants havien resultat guanyadors.

L'antropòleg no entenia res i havia de complir amb la paraula donada, el cistell de les llaminadures seria per a tots els nens i nenes d'aquella tribu de Sud-àfrica, que s'assegueren dibuixant un cercle amb els seus cossos i els seus peus, començant a delectar aquelles exquisideses que no havien provat mai, ni mai tampoc s'haurien pogut imaginar que existissin.

L'antropòleg, incrèdul i encuriosit, els va preguntar: «Per què heu corregut junts i cap de vosaltres ha volgut guanyar el cistell tot sol?» Tots ells, li respongueren a l'uníson: « Ubuntu, com puc ser feliç si tots els altres estan tristos?».

I és que ubuntu és una paraula de la cultura xhosa que resumeix tota una filosofia de vida: «Ho soc perquè ho som!».