Esgarrifa la manera de fer del sàtrapa Salvini, i la finesa amb què se l'agafen presidents europeus a l'hora de resoldre de debò la crisi dels migrants. Provoca vergonya aliena que gent amb tant poder siguin incapaços de trobar una solució raonable i definitiva a un problema humanitari tan greu. És inconcebible.

La incredulitat davant tanta ineficiència a escala planetària (un altre dia ja reflexionarem sobre el desastre del canvi climàtic), em trasllada en sentit contrari a un escenari local no menys preocupant: els resultats que s'obtenen amb tant d'esforç com fan ajuntaments i entitats solidàries en l'atenció a persones necessitades. El tema em planteja dos dubtes i un munt d'interrogants:

1r) Manresa és especial en l'atenció social? És més rica o és més pobra que cap altra en solidaritat? Els nombrosos i detallats reportatges periodístics que es dediquen al tema acostumen a deixar-nos sense la informació comparativa amb la situació que deuen viure altres ciutats semblants: nombre d'habitants, gent subsidiada i el percentatge que representen; quines entitats locals atenen les necessitats, quants diners destinen per a quins conceptes i quantes tones d'aliments reparteixen; des de fa quan i quines previsions de futur tenen? Comparar xifres seria alliçonador.

A Manresa, per exemple, en quinze dies hem tingut coneixement de dades que fan pensar: la Plataforma d'Aliments de la Fundació del Convent de Santa Clara atén les necessitats alimentàries de 1.600 famílies, això van suposar 370.00 quilos l'any passat i enguany els superaran de llarg (la foto de la cua de gent davant del local, publicada el 31 de juliol, era explícita). Càritas Manresa ha alertat de la fidelització d'un nombre significatiu d'usuaris als seus ajuts perquè no hi ha manera de capgirar la situació de pobresa en què viuen. I Creu Roja Manresa ja fa temps que va alertar de la «cronificació de la pobresa» (una manera amable de definir la situació, segons l'opinió del president de l'entitat), que aboca desenes de persones a viure en infrahabitatges sense cap condició de salubritat ni aigua potable. Malgrat tot, l'esforçada gent d'aquestes entitats també assenyalen algun cas de superació de les dificultats, i això els anima a no defallir. Sembla interessant, doncs, saber dades de poblacions semblants: també noten la cronificació del problema? Els creix o disminueix? Depèn de les respostes podríem concloure si el problema és general, no local, i necessita solucions globals per part de l'Administració, si és que no vol que la cronificació es converteixi en estructural.

2n) Però si les anàlisis i les comparatives ens diuen que el problema de la cronificació és molt més greu a Manresa que enlloc, algú té clar que urgeix trobar una solució a escala local si no es vol que es cronifiqui la imatge d'una ciutat ineficient en la resolució de problemes socials... o, encara pitjor, que és terra de promissió per a pobres, desvalguts o resignats a parar la mà?

Com es valora des de l'Ajuntament la situació? Quins avenços s'han fet en la cerca de solucions per a cada família ajudada. La gent protegida té ambició de progressar? I els fills? Què passarà si torna a haver-hi recessió econòmica, crisi, increment de l'atur? (seguidors de Salvini, absteniu-vos d'opinar).