Aquestes vacances hi he tornat. He caminat els mateixos carrers amb ganes de retrobar-me amb el rastre d'estius passats. Els canvis són lents en aquest racó de món. Tot sembla igual i, alhora, tot és lleugerament diferent; jo també. Les baixades i les pujades són menys pronunciades. Les cases s'han encongit i les distàncies s'han escurçat misteriosament. En un salt ets a dalt de tot, allà on hi ha la capelleta, i en un salt ets al poble, a peu de riu. L'aigua de la font continua rajant glaçada. Una sargantana s'amaga sota una pedra. Hi ha mosquits, i unes ortigues treuen el cap entre les herbotes del marge. L'ombra és generosa. Bo i estant, m'arriben imatges inconnexes. Com fotogrames de pel·lícules pendent de muntatge.
Els estimats absents es fan presents, i m'acompanyen. Sento les rialles de l'àvia, una dona que no era pas tan vella com jo la veia, conversant a la cuina amb complicitat amb la seva cosina. Les dues compartien nom. Faig els càlculs i m'esparvero en adonar-me que la vaig fer gran abans d'hora. Quan ets petita tothom és massa gran. Repasso els meus fantasmes i miro de buscar què queda en mi d'aquells dies eterns que mai més han durat tant. Conservo una col·lecció de records banals. No sé perquè en guardem uns i en descartem uns altres. Estic asseguda al graó del portal menjant un iogurt amb gust de maduixa sense trossos. Porto als peus uns càmpings blaus. Soc al carrer amb altres criatures. No hi ha perill. No hi passen cotxes. Sec a taula i jugo a les cartes de «Familias de 7 países». Em desperto a trenc d'alba amb el cant de gall i em faig un cop al cap amb la tauleta de nit. Veig com conversen els adults. No sé què diuen, però parlen, dinen, passegen. I tot plegat envoltat d'aquella olor, constant barreja d'aire fresc, de fenc, de conills, de sabó de veritat. Miro de tornar-la a sentir. No hi és. Desisteixo. El temps, com un extractor gegant, n'ha escampat les partícules.
Hauria estat impossible viure aquells estius sense les dones que m'envoltaven. No n'era conscient, aleshores, dels esforços i sacrificis que feien pel benestar de la colla. Sempre hi havia el menjar a punt, els llençols i les tovalloles netes, la farmaciola preparada per curar-me les rascades. Elles no feien vacances. També hi havia homes, és clar. Però el seu paper era un altre: xerraven, anaven al bosc a buscar els primers bolets. Joaquín Sabina cantava que als llocs on hem estat feliços és millor no tornar-hi. S'equivocava. Als indrets -als moments- on hem estat feliços hi hem de tornar sempre que podem. Però el viatge no s'ha d'emprendre ni per nostàlgia ni per enyorança, sinó pel plaer de retrobar-nos amb el nostre primer jo, amb records dels bons i en agraïment a tots els qui els van fer possible. La felicitat creix amb cada nova visita.
