Manresa no és Montmartre, ni Montparnasse. Ni ho vol ser. A mi m'agradaria intentar-ho, si més no. Però no. I per això a la Baixada dels Drets del Barri Antic manresà no hi ha escales mecàniques. Oportunitat perduda. No les hi han posat. Els veïns s'ho miren amb resignació mentre calculen inclinacions i graons. Una altra vegada serà.. que vol dir que mai més ja no serà. La pujada fa la mateixa pujada que abans, o més, i la baixada fa més baixada. Troben a faltar les escales mecàniques. Hauria estat bé. Es troben a faltar, entre altres raons, perquè haurien estat molt pràctiques i perquè... van dir que les hi posarien. No ho han fet. Em fa l'efecte que no s'hi han atrevit. Hauria estat molt bé ser agosarat -per una vegada- i arriscar. Sense risc, però, perquè el món mundial és ple d'escales mecàniques a l'exterior, a la intempèrie, sota la llum del dia i sota la llum de la nit. És aquella prudència manresana que tan mals resultats sol donar. Si no poses una escala (mecànica) aquí i capgires l'entorn, no ho faràs enlloc. En comptes d'escales han posat ascensors a uns quants carrers de distància enllà. Dos. Un que no sé si encara està acabat i l'altre que sí que ho sé per què s'espatlla sovint. Però, saben, m'estimo més que s'espatlli una cosa per haver-la provat que no pas per no haver-ho intentat. Ja ho deia Becket: «Persevera, fracassa de nou, fracassa més, fracassa millor». Però prova-ho. Torno a les escales: un ascensor no és una escala mecànica que conviu amb el carrer. Hauria estat un missatge per a navegants en una ciutat que necessita més missatges per tenir més navegants: es pot ser agosarat a l'hora de ser eficient i seguir sent manresà. Cal ser-ho. I pel que veig, ni una cosa ni l'altra. Un altre cop el mateix, que és (quasi) res. Em sap greu. M'ho miro tot en foto i ara quan torni el primer que faré, o el segon, és fer la pujada i la baixada dels Drets. Del dret i del revés. No m'agradarà, ja ho sé, perquè és un altre cop el mateix i, poc o gens, d'atreviment, de visió, d'aposta. I ara que hi ha un megaequip de regidors nous de trinca -ep, que 16! no és un equip, és un regiment!- disposats a fer anar a la ciutat els diria que fossin agosarats. Ara, quan hi tornin a ser tots, i per exemple, abans del seguici de festa major, vagin, senyors nous regidors nous de trinca, a la Baixada dels Drets i diguin-me, amb sinceritat, si amb una escala mecànica als peus no haurien tingut la sensació que alguna cosa nova es posava en marxa. Sí, ja sé que la ciutat no comença ni acaba en una escala mecànica que només puja i baixa, però és que la ciutat que es vol projectar als nous temps, que ja són els d'ara, ha de decidir un dia o altre ser (més valenta) més agosarada, més tal. Ara mateix la Baixada dels Drets només fa pujada.