L'Antonio farà cinc dies de vacances i està que no s'hi veu de content. Només cinc dies comptats després de tres-cents seixanta-cinc dies treballats, de bon matí a la nit, interromputs només per una delicada operació de cor, que durant l'any l'ha mantingut apartat unes setmanes del bar que regenta i d'un ofici exercit des de fa gairebé cinquanta anys. Quan els metges van donar-li l'alta, ja feia temps que preparava i servia tapes, vermuts i entrepans. Va tancar dijous i obrirà dimarts. Cinc llargs dies en què no viatjarà a cap país exòtic, ni buscarà oblidar les llargues jornades laborals sota un para-sol a la platja, ni es lliurarà al dolç no fer res proverbial dels italians. Ni tan solament farà cap més foto de les que ja fa diàriament als clients nous i amb les quals, reproduïdes en folis de mida holandesa, ha empaperat el sostre i les parets del local. El seu fill li ha promès dur-lo a visitar, durant un parell de dies, algun d'aquells mateixos llocs on, molts anys enrere, l'Antonio havia portat el noi de viatge o d'excursió. Un regal sorpresa que ara torna a les mans del pare. Com aquella vegada que, amb l'excusa d'anar a fer un tomb per Barcelona, pare i fill van plantar-se a l'aeroport i allà mateix, sense cap itinerari previst, van embarcar-se en el primer avió que es va enlairar, amb la condició de tornar el vespre a dormir a casa. Li brillen els ulls, a l'Antonio, quan recorda la dinada vora el mar, a Palma de Mallorca, i la llarga passejada per la ciutat i el passeig marítim fins que, passada la mitjanit, l'avió va deixar enrere l'espurneig intermitent d'uns fanals que encara perduren en la mirada d'algú per a qui les vacances no representen un parèntesi en el temps, sinó l'essència mateixa del temps. Dimarts tornarà a la feina plenament satisfet i renovat, i amb el seu posat murri de nen content, encara li sentireu a dir, com qui no hi dona més importància: «Amb dos dies n'hauria tingut prou».
