Església romànica del segle XI del terme municipal espunyolenc, un nom que ja apareix en documents del segle X, en la forma ipsa Sponiola, però del qual es desconeix l'origen, tanmateix se n'identifica el sufix paroxíton diminutiu llatí -o la d'aquest terme; i es creu que la seva significació va associada a l'aspecte esponjós del rocam, provinent del llatí spongia. Així, aquest nom s'esmenta quan el bisbe Nantigis d'Urgell (900-914), en el primer any del seu pontificat, va consagrar l'església de Sant Salvador de Mata o quan la comtessa Adelaida de Barcelona (928-955), filla del comte Sunyer I de Barcelona i la seva segona esposa Riquilda de Tolosa. Adelaida es casà amb el comte Sunifred II d'Urgell (880-948), i arribà a ser abadessa del cenobi de Sant Joan de les Abadesses (949-955), fet pel qual va donar l'alou de l'Espunyola al monestir.

L'església de l'Espunyola tenia com a titular sant Nicolau, una advocacia espiritual del veïnat que fou substituïda per sant Climent en el segle XVI, quan assumí la titularitat de la parròquia en substitució de l'església del castell. I són, justament, l'antic castell i un dels símbols hagiogràfics de sant Climent, l'ancora, els que apareixen en les armories municipals.

Aquest temple és rectangular amb una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada, amb els murs conformats per carreus grans ben escairats, mentre que a l'absis semicircular -només apreciable des de l'exterior per la transformació que experimentà- són carreus irregulars i poc polits, com si fossin la part més antiga.

L'exterior de la capçalera, a llevant, impressiona per la seva simplicitat, sense cap mena d'ornament i com si hagués eixit de les mans de terrissaires angelicals, per donar la curvatura justa i precisa per acubillar l'altar en el seu dedins. Tot el conjunt ha tingut diverses modificacions i ampliacions al llarg dels anys que li han donat un aire diferent sense trair l'essència romànica: en el segle XVII es construí la rectoria a migjorn; en el XVIII s'obriren dues capelles laterals, a banda i banda, així com la sagristia al nord; i en el XIX s'edificà el campanar en el vèrtex de tramuntana i ponent.

Aquesta església és una fortalesa per la gruixària dels seus murs de prop d'un metre; sense res que distregui l'atenció i amb tanta sobrietat que fa mirar enlaire, on la teulada de dues aigües, retalla el cel amb els vessants nord i sud, talment l'agulla imantada d'una brúixola; o ens fa mirar el campanar que, com si es tractés de la Mà de la Justícia feta de pedra, s'aixeca des del més aquí per assenyalar-nos el més enllà; o ens condueix per la porta d'entrada neoromànica del segle XVIII, oberta a ponent, amb dues arquivoltes adovellades de mig punt, amb una imposta sobre dues columnes i un òcul a mitja façana.

Aquesta és l'església espunyolenca, d'etimologia incerta però amb amb prou porositat d'esponja per embeure's els pensaments, les oracions i les cuites de les nombroses generacions que visqueren en aquestes contrades, i d'aquelles nissagues que trobaren conhort amb la invocació de la Mare de Déu, sota l'advocació del Bosc o dels Torrents; o de Santa Margarida del Mercadal o Sant Pere de l'Esglesiola, Sant Serni del Cint o els Sants Metges; i, especialment, amb les pregàries adreçades a sant Nicolau, primer, i a sant Climent, després, els titulars del temple parroquial. Fusionant, així, el patronatge de nens i mainada, i el carisma d'un sant reconegut per catòlics, ortodoxos, protestants i coptes, respectivament, que arrelen en l'ànima d'aquest municipi; com si en aquests dos paràmetres l'Espunyola fixés la seva vocació de vetllar pels més petits i l'anhel d'universalitat del seu poble i de la seva gent.