El debat sobre la seguretat ciutadana a Manresa, a Barcelona i al conjunt de Catalunya ha passat de ser un tema de conversa a les famílies, als bars o entre els grups d'amics per elevar-se a l'àmbit del conjunt de la societat. És millor que deixem de parlar en veu baixa de temes que preocupen perquè formen part de la realitat del país. Ho vulguem o no, els nostres carrers i places són actualment més insegurs i, si no volem que els populistes de torn assumeixin les nostres institucions, és millors afrontar els problemes que amagar el cap sota l'ala.

A Manresa, segurament per l'altaveu que han suposat els dos casos de violacions múltiples i pels reincidents casos de petits robatoris amb violència, s'ha visualitzat que les policies han passat d'una actitud com a mínim discreta a una de molt més activa, en algun cas gairebé de pel·lícula, com la de finals de la setmana passada en un bar de la Baixada dels Drets de Manresa. Sabem que el món de la seguretat o de la inseguretat es basa en les percepcions, que no sempre s'ajusten a dades objectives, però la policia hi té un paper important a jugar.

No és el mateix que hi hagi policia que patrulli a peu per molts dels punts on sovintegen les estrebades i petits robatoris, Passeig i Guimerà inclosos, que únicament la vigilància sigui amb vehicles de quatre rodes. La policia ha de ser amable, propera i empàtica, però també ha de ser coercitiva, ha de ser l'ombra implacable d'aquelles persones que aconsegueixen massa sovint ser els amos dels carrers. És cert que moltes de les detencions poden ser o semblar frustrants als cossos de seguretat, que constaten que el delinqüent, moltes vegades, després de declarar davant el jutge, torna a ser al carrer. Per molt cert que sigui això, els nostres cossos de seguretat no han de defallir de ser l'ombra permanentment dels que són a la via pública per detectar i abordar les preses que els ajudin a sobreviure.

Estarem d'acord que fer front a la delinqüència no s'acaba amb policia al carrers. La nostra societat requereix serveis socials i de formació per reconduir actituds que acaben generant desconfiança amb les nostres institucions, totes, de les locals a les estatals. Tothom sap que les polítiques de policia més eficaces de tot l'Estat són les fiscals, i no pot ser que la societat interioritzi que no es persegueixen totes les faltes i els delictes de la mateixa manera. Hisenda ha aconseguit creuar moltes dades, inspeccionar gairebé tothom i augmentar any rere any la recaptació, a partir d'una feina de policia, de ser una ombra molt allargada de la qual només sabem allunyar-se grans corporacions i pocs més. Aquesta ombra l'han de notar també, en cada moment, els que delinqueixen, perquè la percepció d'inseguretat va aparellada a la percepció d'impunitat. Els resultats de la suma de percepcions d'inacció de les institucions els constatem en resultats electorals a Hongria, Polònia, Àustria, Itàlia...

El debat sobre la seguretat i la inseguretat és obert al país. Barcelona, com a cap i casal, és qui genera més polèmica perquè té múltiples fronts oberts, alguns dels quals, com el dels manters, no ens han arribat a les nostres comarques. A Barcelona, mentre l'alcaldessa ha decidit passar a segona o tercera línia, els socialistes, que tenen les competències en seguretat ciutadana, han apostat per fer una passa endavant, donar la cara i frenar la impunitat. Qui executa les noves polítiques de seguretat, Albert Batlle, no és precisament un populista, ni una persona que festegi amb el neofeixisme. I qui no s'ho cregui que repassi el seu currículum.