El temps transforma allò que estimem. Ens adonem del seu efecte quan trepitgem anys després la platja on passàvem els estius, en retrobar-nos amb un vell amic o en el precís instant d'agafar una fotografia i pensar que aquell record llunyà sembla un somni. Concebem el nostre temps com una línia finita i això ens pot entristir, però aquest element embelleix l'experiència humana. La successió d'instants ens convida a aprendre a estimar des de llocs diferents, com expressa el poeta Joan Margarit.
No obstant, tinc la sensació que la nostra forma de viure tendeix a maltractar el temps. L'expressió «no tinc temps» assenyala el poc control que en tenim i l'enfocament productiu que li hem atorgat. El filòsof Luciano Concheiro defensa a l'assaig Contra el tiempo que la paraula que defineix millor la nostra època és l'acceleració. Analitza la volatilitat de les notícies, els programes polítics, els productes que consumim i fins i tot les relacions humanes. I tot respon al mateix, a l'ànsia d'una elevada productivitat pel benefici econòmic. Alerta que el perill més directe i evident és l'estrès i l'ansietat que patim els humans.
Proposa una revolta íntima, centrada en un treball per aprendre a deturar-se en el present i observar la seva unicitat. Sosté que el «temps no és purament successió, experimentem ruptures, instants que transcendeixen la successió».
