"Torno estar ingressada a la clínica de salut mental". Aquest era el missatge que em va enviar a través de Whatsapp una amiga que fa anys arrossega uns quants episodis de depressió que l'han portat a estar ingressa en el centre. Aquest cop, m'explicava, ha recaigut per la pèrdua d'un parent molt proper i l'estrès a la feina, i sortosament la depressió no l'ha conduit a un intent de suïcidi, com en l'anterior ocasió. El cert és que tinc altres coneguts, que no tenen res a veure amb aquesta amiga, que han tingut durant anys episodis de depressió, i que també han hagut d'estar ingressats a centres de salut mental, fet que em fa pensar que -malgrat que no se'n parli gaire per l'estigma que arrosseguen aquests trastorns- les depressions profundes estan molt esteses en la nostra societat.

Quan aquests coneguts recauen de nou, la depressió els impossibilita anar a la feina i tenir una vida social més enllà de familiars i amics amb els que poden confiar en moment difícils. Per aquest motiu demanen baixes laborals llargues o fins i no tenen feina durant molt de temps perquè l'acaben deixant. Pensar a llarg termini i en una estabilitat és molt difícil. La independència econòmica esdevé una utopia en els moments més complicats i difícils de la seves vides, quan el trastorn fa estralls i no poden dependre dels seus ingressos.

Per les moltes converses que he mantingut amb aquests amics, he conclòs que la depressió és un trastorn poc comprès en la societat i se senten avergonyits de patir-lo perquè no saben explicar, en general, un motiu concret del seu estat anímic. L'autoconfiança està sota mínims. No tinc clar si el dia a dia que hem construït en la societat influeix en què la depressió estigui estesa entre la ciutadania, però sí que hauríem de reflexionar quin encaix poden tenir aquestes persones en el món perquè puguin pensar en un futur de forma optimista. Solen ser persones intel·ligents, però no els puc animar recordant quines són les seves aptituds perquè acaben pensant que si són tan intel·ligents per què es veuen en aquesta situació. És una realitat que crea frustracions entre els familiars.

No confio en els ajuts públics perquè sí, i considero que els ciutadans hem de tenir clar que tenim drets i deures. És a dir, que si donem prestacions públiques, els beneficiaris a mitjà o llarg termini han de contribuir també a que el conjunt de la societat se'n vegi beneficiada. El que sí tinc clar és que no tenim una solució per les persones amb llargs episodis de depressió, d'anys, i l'hauríem de trobar.