Apreciada, estimada senyora olivera, en primer lloc vull demanar permís per tractar-la de tu, ja ho sé, multiplica per sis la meva edat. Ara, però, som companys de feina, ens ajudem mútuament, bé... de fet m'ajudes més que no pas jo a tu; en un moment de canvi en la meva vida m'has transmès tranquil·litat, placidesa, ense-nyant-me a respirar, a treballar pausadament, a tenir confiança en mi mateix, a creure que l'esforç val la pena, m'has ajudat a viure. Aprofito aquestes lletres per presentar-te disculpes sinceres, per si en el moment de l'esporga t'he fet mal, no en sabia més i la tasca era complicada: mantenir-te equilibrada, deixar-te compassada. Vaig aprendre que tots som part d'un sol conjunt, que les accions individuals influeixen en l'esdevenidor dels altres, lliçó de vida.
Passo a explicar-te com van les coses per les feixes de dalt: els ametllers van cansats però carregats de fruits, encara mantenen les fulles, bon senyal. La vinya pateix per la calor, sobretot els ceps de preu francès, ja ho diu el senyor Valentí, l'amo del tros: «Què de bo pot venir de França?»...jo penso en la beixamel.
Aquest any, ja ho saps, no serà any d'olives, massa calor i poca aigua. Les oliveres sou un cultiu alternant, teniu anys bons i anys dolents; com la monarquia, un seguit de reis pèssims i un d'acceptable, el que marxa a l'exili.
Parlant de fauna, hi ha novetats: una família de guineus equilibristes que han après a enfilar-se als ametllers per cruspir-se les ametlles. Un clan de toixons contorsionistes que es deleixen pel macabeu. També han aparegut els cabirols, els últims convidats a la festa, encara se'ls veu perduts, cercant el seu lloc, ja el trobaran, tot requereix el seu temps. El temps i la vida... els humans pensem que tot té un preu, no és pas veritat, hi ha coses que mai es podran comprar, Déu ens en guardi. Així ens va, com nens malcriats que tot jugant a ser grans desfem aquest tresor que és la terra, casa nostra. Abandonant el medi rural aquí, tot sembrant de plàstic l'Antàrtida. Jo ja ho dic: el plàstic no és diví i sí que ho és el pingüí. Ho estem fent molt malament i ho sabem. Al poble, Rocafort, anem tirant i a la parròquia de Santa Maria anem aguantant. A missa cada vegada som menys, aquest any ens han deixat persones, importants per a mi, la senyora Mercè, mossèn Joaquim, l'antic rector. La vida és així, i així l'hem d'entomar, amb alegria i esperança, som creients. Encara ens trobem els diumenges al matí, celebrem l'eucaristia, cantem, preguem, ens donem la pau, això en un poble és molt important... donar la pau. Fer comunitat i mantenir la comunió. Si el senyor capellà va pujant, nosaltres anirem trobant-nos, en aquest punt, què puc dir més?... Déu dirà i el senyor bisbe decidirà. Agraïm sincerament l'esforç de tots per anar bufant i mantenint la flama, petiteta, encesa. M'acomiado, demanant altra vegada paciència i que la nostra tasca sigui recompensada amb uns quants litres d'oli (embotellats en vidre!). P.D: Ara que arriba la fresca adjunto una dita que m'agrada molt: «A l'hivern fusta d'alzina, vi de sarment, oli d'oliva i pa de ferment».
Salut i en Déu sigueu senyora olivera.
