L'amo de l'hostatgeria diu que en trenta anys que fa que porta el negoci mai havia viscut un estiu com aquest. «Et truquen el mateix dia per demanar-te habitació, i només la volen per passar-hi una nit. Abans era habitual fer estades de tres dies i reservar amb temps», i m'ho explica a mi, que només m'hi estic una nit, també. Descobreixo que formo part d'aquesta nova categoria de viatgers ocasionals. No tinc pressa i espero que la cambrera de l'establiment s'acosti a la barra. Estic sola. Ella està concentrada fregant les cubetes de fregir patates. Quan em veu es treu els guants, es renta les mans sota l'aixeta i em demana què vull. Està cansada. Li somric, i amb tota l'amabilitat de què soc capaç li demano un cafè. Jo, de vacances. Ella, treballant. M'incomoda aquesta relació desequilibrada que s'acaba d'establir entre nos-altres dues.
Em fa el cafè, i quan m'acosta la tassa, sense deixar-la anar, m'explica que fa tres dies que no sap res de la seva filla. Li demano quants anys té. Respon que deu, que és amb el seu pare, però que no li agafa el mòbil, que avui ha rebut un missatge dient-li que no tenia bateria, que per això no li deia res. I es lamenta: «T'ho pots creure? Ella no sap com m'ha fet patir...». Intento treure-li ferro i li dic que estigui tranquil·la, que el que importa és que la nena estigui bé. Se'n torna a la pica i penso en el brillant diàleg que mantenen pare i filla a la sèrie Fleabag, una mordaç comèdia dramàtica britànica, escrita i protagonitzada per Phoebe Waller-Bridge. És de nit i tots dos són al carrer. El pare plora recolzat en un cotxe. La filla s'hi acosta en silenci. Intercanvien un parell de frases. Ell se la mira i li diu: «Redéu, per què les filles diuen que estan fotudes per culpa dels seus pares quan gairebé sempre és al revés?». Els estius són igual d'imperfectes que la resta d'estacions.
