Des que les societats humanes van desenvolupar, al seu si, un repartiment de les tasques entre els seus membres existeixen llocs per bescanviar o comprar i vendre productes. Això és un mercat, el qual és present, pel cap baix, des de l'època neolítica: uns deu mil anys enrere. Durant segles, aquest model s'ha mantingut, globalment, inalterable. Només ha anat canviant la ubicació, la dimensió, la periodicitat, l'especialització i el tipus de transacció. No sembla, doncs, que, malgrat els canvis cíclics de la història aquest sistema d'exposició i compravenda faci un tomb substancial en el futur. Sí que ho poden fer els formats i, de fet, darrerament ja es comencen a veure alguns canvis importants.

Cal recordar que el concepte de mercat o de fira va lligat quasi sempre a un espai determinat i que n'hi ha tant d'ambulants com de fixos i que coexisteix amb les botigues establertes als carrers més cèntrics dels nostres pobles i ciutats. No tinc espai ni és la meva intenció teoritzar ara i aquí sobre els diversos models comercials existents. Però sí que voldria dir que em refereixo als mercats físics clàssics amb productes a l'abast, no pas als llocs on es fan transaccions de béns i de valors a escala internacional. Precisament és en aquests altres espais on es mouen les grans decisions estratègiques globals. En fa un bon apunt l'Alfons Duran-Pich al seu llibre L'oligarca camuflat. Radiografia del poder, d'editorial Navona. Val la pena conèixer-ho!

Com deia, jo volia només apuntar que observo una revifalla important del mercat al carrer, de tipus periòdic i ambulant. Tradicionalment circumscrit al producte fresc i també a roba, menatge i complements, sobretot. Semblava que aquest model anava de baixa i alguns gurus li cantaven les absoltes, però és una evidència que ha agafat una gran revifalla. Ja sigui perquè el client hi pot trobar determinats productes de proximitat -fruita i verdura, especialment-, ja sigui pel preu, per l'ambient que generen o perquè l'arribada als darrers anys de població immigrant -com a clients o com a comerciants- els ha revitalitzat.

Tot plegat fa que es mantingui potent enfront dels nous sistemes de compra a distància on-line. Potser fins i tot molt més que els establiments clàssics urbans, als quals es fa més difícil crear una atmosfera prou atractiva i constant amb els potencials compradors i competir alhora amb els grans operadors internacionals que ofereixen un catàleg immens de referències i les porten ràpidament a casa. La possibilitat de tenir a mitjà termini agrupacions comercials dinàmiques i ben estructurades (estem en espera de la futura llei d'Àrees de Promoció Econòmiques Urbanes) és una finestra d'oportunitat que caldrà seguir amb atenció.

En qualsevol cas, som dins d'un món extremadament complex, on coexisteixen massa formats, hi ha un excés d'oferta de qualsevol cosa, endeutament impagable i una progressiva i generalitzada pèrdua de poder adquisitiu per part de les classes mitjanes. Un còctel, doncs, inquietant que apunta cap a un nou model econòmic (l'actual està ja esgotat) que encara no sabem com serà. Així ho augura Santiago Niño-Becerra al seu llibre El crash. Tercera fase (ed. Roca). Estarem expectants.