Ho hem seguit atentament. Sí, minut a minut. Des de les platges, les terrasses i els nostres racons de vacances. Des dels nostres vermuts i els nostres instagrams. Des del Twitter hem mogut abraonadament un dit. El dit. I no ens ha deixat igual ni indiferents mentre pensàvem si el que estava passant estava deixant igual i indiferents els nostres governants. Governants? Quo vadis governants? Ho ha semblat. Ho sembla. La setmana ha acabat amb els migrants a terra ferma per ordre judicial i una frase lapidària sobre l'Open Arms que no em puc treure del cap: «No tiene permiso para rescatar», dita per una ministra amb dis-funcions, al meu parer. El que vindrà a continuació ja ho sabem perquè ja ha vingut i ens ho coneixem d'altres vegades. Fer cór-rer la brama en forma d'acusació que l'Open Arms és còmplice i estimula les màfies que trafiquen amb persones. Dit això, ja podem plegar. Per sort sé que l'Open Arms no plegarà. La ministra en funcions, socialista en disfuncions, ens ha fet un favor. Aquest és el nivell que hi ha. Baix nivell. No estem en bones mans. Això els migrants ja ho saben, i les dones assetjades i els col·lectius desafavorits. No estan en bones mans. Nosaltres, als que no ens passa res, tampoc. Ni ara ni el dia que ens passi res. Que no es passi res, doncs. «No tiene permiso para rescatar». Hauria d'haver estat destituïda immediatament i reprovada. Però ningú. Ni piu. Per tant, li faig cas, a la governanta. Ajudo algú que em trobi? Tinc permís per fer-ho? Tinc obligació? Me'l donaran, el permís, si el demano? O ho deixo tot per a algú amb permís? No estem en bones mans. La ministra ha resumit en mitja frase la política de tot un no-govern. Per això, ara, per tapar-se les no-vergonyes, perseguiran l'Open Arms. I els que el condueixen. I les mans que es mullen. Seguim amb els vermuts amb més vergonya. Com si no tingués res a veure amb nosaltres, quan, de fet, és a nosaltres a qui ho diu. Perquè, si de cas, seguim el cas sense passar a l'acció. No com fa Òscar Camps.
Fa uns mesos va ser a Manresa compartint amb periodista Xavi Rosiñol una conversa oberta sobre solidaritat amb el teatre Conservatori ple de persones escoltant. Era dins el cicle Manresa des d'una altra mirada (es pot recuperar la conversa sencera entrant al web). El seu missatge era dur, clar i convincent perquè venia d'algú que no parlava des del sofà ni des dels despatxos. La platea callava entre admiració, reconeixement i indignació. Li van fer una pregunta, a Camps, i això, qui ho paga? I ell va fer un gest amb la mà cap al públic de la platea i va dir... Això ho paguen tots aquests senyors. Va haver-hi ovació. Ho paguem nosaltres, tots els que volem pagar. Tothom qui vulgui. I això no està en mans de la ministra, i ella ho sap. Perquè nosaltres sabem que no cal cap permís per rescatar. I el primer, Òscar Camps. Per això ho fa. No el deixem sol. No els deixem.
