27 de agost de 2019
27.08.2019
Regió7

Santa Maria de Valldaura

26.08.2019 | 23:25

Església romànica del segle XIII, ubicada al terme municipal d'Olvan, que formà part d'un monestir de benedictines, també anomenades benetes o monges negres, fundat el 1241, pels germans Bernat i Geralda de Portella, amb l'autorització del bisbe d'Urgell, Ponç de Vilamur. Geralda, altrament dita Gueraua, dama coratjosa d'envejable determinació, vitalitat i caràcter; i monja d'aquest cenobi de Valldaura, on professà en quedar vídua, sense tenir mai ni el desig ni la pretensió d'agafar les regnes abacials.

Aquest monestir porta empremta de dona, per la seva fundadora i l'estol de monges, seguidores d'Escolàstica de Núrsia, germana de Sant Benet, i considerada la fundadora de la branca femenina de l'orde benedictí; amb tot l'hàbit negre -túnica, escapulari i vel-; resant i treballant, tal com diu el seu lema Ora et labora, tant en el temple amb l'Ofici diví o la Litúrgia de les Hores com en els seus camps de conreu, fent que el blat creixés ferm. Amb les tiges coronades per espigues ufanoses que es doblegaven pel pes dels grans, en veritables llac d'or abans de la sega, que el vent pentinava i despentinava a caprici, fins que les monges, amb la collita, tornaven el sòl al color rogenc de la terra.

L'església és de planta rectangular i un estil romànic de la darreria, amb la porta a ponent i la capçalera plana, sense absis, a llevant, amb una volta de mig punt lleugerament apuntada. Un temple que fou realçat en època posterior a la seva construcció i no té cap mena d'ornament com si, expressament, es busqués la sobrietat contemplativa d'allò que no és i només es copsa amb l'esperit obert a Déu, un ascetisme que condueixi a la perfecció del cos i de l'ànima. L'únic adorn d'aquest joiell, en la seva mínima expressió però d'una elegància pròpia de la noblesa d'estirp de les religioses que renunciaren al món per ingressar a Valldaura, el trobem en l'entrada amb grans dovelles descrivint un arc de mig punt, sobremuntat per una arquivolta que descansa en dues mènsules i, una mica més amunt, descobrim una lauda sepulcral que correspon a l'abadessa Sibil·la de Pinós, del 1386. La façana culmina en un campanar d'espadanya de dues obertures i conté, en la seva meitat, com si fos el centre de gravetat de la seva verticalitat, una finestra de doble esqueixada per on entra la llum de ponent que sobre l'altar es converteix en el fulgor de vida perenne, en coincidir amb els raigs que penetren per la finestra, també de doble esqueixada, sota un arc de mig punt, oberta en el mur de migjorn, a prop de la capçalera.

Santa Maria de Valldaura fou protegida pels reis Jaume I el Conqueridor, Pere II el Gran i Alfons II el Franc, i aconseguí –amb les donacions règies i les fetes per les famílies nobles de la comarca– un increment considerable del patrimoni, fins a un gradual declivi del monestir que, l'any 1338, es dividí amb una part de les monges que restà a Valldaura i una altra, amb la mateixa abadessa, que es traslladà a l'església de Santa Maria Magdalena de Montbenet de Berga, amb l'aparició de desavinences entre ambdues comunitats; fins que, a començament del segle XV, les monges de Valldaura es traslladaren al convent homònim de Manresa, mentre que les dependències monacals passaven a dependre del priorat de Sant Joan de Jerusalem, de Berga.

Únicament, com a record de la presència femenina del cenobi benedictí, roman la imatge gòtica del segle XIV-XV, de la Mare de Déu de Valldaura, amb uns trets romànics que es resisteixen a evolucionar, la seva mà dreta subjecta el món, i amb l'esquerra el Nen Jesús que l'acompanya, dempeus sobre el genoll esquerre, i beneint amb la mà dreta, mentre el llibre de la saviesa és a l'altra mà. I, amb els ulls misericordiosos de Maria d'una bellesa captivadora -que han vist passar els segles i totes les abadesses i monges benetes-, acull els olvanesos de bressol i els d'adopció, i totes aquelles persones que, tribulades, es busquen a si mateixes o cerquen l'aixopluc maternal perquè es faci realitat la tornada dels seus goigs: «Des l'aurora que el sol daura / fins que es fon l'últim estel: / Verge i Mare de Vall-daura / pugeu nostres precs al cel».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit