A l'estiu les relacions veïnals acostumen a ser més difícils. Una raó per aquestes tensions té a veure amb la temperatura (climàtica). Les finestres i els balcons queden oberts moltes hores, la qual cosa fa que les olors i les remors generades pels que habiten als voltants es converteixen en pròpies i a vegades fan de mal portar. Les molèsties estiuenques dels que viuen apilats en edificis poden arribar a crear problemes de son, de convivència i molts maldecaps als presidents d'escala, els primers receptors de les queixes.
El fenomen okupa hi contribueix. És un arbre que ha anat creixent els darrers anys de forma molt irregular. A cada branca hi ha una fórmula diferent, a vegades completament oposada de l'okupació pura. Sense cap ànim de ser exhaustiu, vull donar una ullada als diferents models versus la resta d'habitants, aquells que acostumen a pagar una hipoteca o un lloguer. Hi ha els locals que durant anys els grups antisistema s'apropien agrupats per afinitats ideològiques, s'asseguren que l'habitatge està realment abandonat i, si pertany a un banc o similar, molt millor. A vegades es converteix en un centre cultural alternatiu i molts altres veïns acaben fent-lo formar part de la vida comunitària. Aquesta seria l'opció més romàntica o idealista de totes. En casos funciona, en casos surt de mare. La crisi, aquesta que el professor Niño Becerra diu que no s'ha acabat i que aviat repuntarà de nou agressivament, va derivar en l'entrada forçada en pisos tancats per part dels que no podien pagar-ne un. Eren pisos en bones condicions i quasi sempre amb una certes comoditats domèstiques. Les famílies sense recursos i sense un lloc on dormir feien saltar el pany, el canviaven per un de nou i amb els ressorts de les lleis cobrint el dret a no deixar entrar a ningú on es viu, ho van convertir en la seva llar. Viure a casa d'un altre sense comprar-la ni pagar lloguer va derivar en aquesta nova fórmula. Però van anar arribant els aprofitats, gradualment les okupacions de pisos han derivat cap a col·lectius conflictius. Grups de delinqüents de baixa o mitjana intensitat, deixats de la societat, gamberros, persones sense cap cultura de cohabitació i tota mena d'oportunistes van veure que podien tenir un pis gratis per viure, per anar a fumar porros o vendre maria. Fins i tot per portar-hi enganyada alguna noia per violar-la. Tal com va passar fa unes setmanes al barri manresà de les Escodines.
Aquest diari va informant sobre els problemes al barri dels Comtals entre els habitants diguem-ne de «tota la vida» i una família altament conflictiva que s'ha o s'havia apropiat un immoble de la zona. Crits, sorolls a tothora, baralles entre ells i amenaces als que hi viuen. L'arbre figurat de què parlava al principi sembla que té dues branques grans que es separen quasi des de la base: una en què s'ubiquen els desesperats i els okupes tradicionals amb rastes, anells a les orelles i samarretes de ratlles horitzontals. S'ho apropien i quasi sempre se'n cuiden. Si la cosa no degenera, ho mantenen millor del que estava. Tot i punxar la llum, l'aigua i tot el que poden. I l'altra rama acull gent menys preparada per conviure i respectar els altres. Són agressors (o projectes de tal cosa), cara gruixuts i traficants que abusen de tothom que poden. Les lleis d'habitatge sembla que protegeixen per uns mesos els febles necessitats d'una llar. També donen cobertura sense distinció als sense ànima, que converteixen en vulnerables els que fa poc eren gent normal que vivien en un barri de gent normal. El pas següent seria fer dues lleis, una per als bons i l'altra per als dolents. Però això no seria democràtic ni agradaria a les elèctriques.
