Anem directes al gra. La pregunta, dita en veu alta, va ser: «Per què els canviadors de bolquers són sempre als lavabos de les dones?». I la va fer un home, el pare de la meva filla, que es va trobar que, enmig d'un dinar en un restaurant, va haver d'anar a canviar la nena... Mentre estaven tots dos en plena tasca, va entrar al lavabo una dona: «No m'ha dit res, tot tan normal».
Pot semblar un tema banal, menor, escatològic, si voleu, però crec que el fet quotidià i la pregunta que genera és un afer que afecta la societat, des de les seves profundes arrels. Podeu dir-me feminista, si voleu.
El tema dels lavabos públics ens afecta a tots: si hi ha algú que no pixa i no caga té un greu problema, perquè no conec ningú que, sempre, sempre, pugui sortir pixat i cagat de casa. D'entrada, que per norma general hi hagi distinció per sexes (i només amb dues opcions, que tampoc es tenen en compte les opcions sexuals heterodoxes) per anar a fer les necessitats, em sembla del tot inacceptable. Llavors es formen aquelles cues «en els de les dones»... mentre «en els dels homes» no hi ha ningú! Sempre hi ha atrevides que se salten la normativa... però moltes vegades topen amb energúmens que els ho recriminen amb menyspreu. El que cal aguantar! I s'han fet avenços en aquest sentit, amb urinaris unisex, però són tan anecdòtics... Si tots plegats fóssim una mica més educats, respectuosos... i nets, no podríem compartir aquests espais? Per preservar la intimitat... ja hi ha els cubicles individuals.
I si ens focalitzem en els canviadors de bolquers, s'obre un altre meló. No tots els bars, restaurants, equipaments culturals (teatres, biblioteques...) o esportius (piscines, pavellons...) tenen un espai per poder atendre les necessitats dels nadons (i cal pensar que tots hem estat petits). Sí que pensen en trones, jocs, activitats i programacions específicament adreçades a la petita infància... però no pensen que pixen i caguen... i que també cal alimentar-los (es pot donar el pit a qualsevol lloc, però, a vegades, mares i filles necessiten intimitat). I puc tornar a dir que hi ha excepcions, que hi ha establiments que ofereixen espais diferenciats per a les famílies, però que el més habitual és la situació descrita a l'inici: els canviadors de bolquers són als lavabos de les dones. I llavors hi ha atrevits que s'aventuren a entrar en espais prohibits... i dones que creiem que la societat ens hauria de tractar a tots igual.
