Sovint, queixar-se de la pudor de purins sembla una actitud llepafils pròpia dels urbanites metropolitanesos que agafen una habitació a pagès i protesten perquè els galls els desperten. Efectivament, els camps s'adoben, i si volem tenir aliments produïts al nostre entorn (això que se'n diu amb gran menyspreu per la llengua 'aliments de proximitat') hem d'assumir que certes olors són inevitables. Tanmateix, no totes les pudors són iguals. Ni en qualitat ni en quantitat. La gestió dels purins a les granges és un tema complicat i incòmode, i malgrat que la majoria dels pagesos són rigorosos i professionals, és fàcil que hi hagi utilitzacions o emmagatzematges inadequats que condemnen els habitants de la zona a pudors que no són molestes, sinó insuportables. Això és el que passa sovint a Callús, i està passant ara mateix. Agricultura investiga si l'origen d'una catipén tan exagerada és corregible. Cal exigir que es faci. A hores d'ara, arribar a Manresa per l'eix Transversal fa un impacte ofensiu. I els veïns de Callús, Fonollosa i Sant Joan han de poder obrir les finestres. Tot té un límit.
