És 1 de setembre, s'ha acabat l'agost i un any més som a les portes de la tardor sense tenir clar quina ha estat la cançó de l'estiu. Queden lluny aquells temes insaciables de Georgie Dann, de King Africa, o l' Aserejé..., i alguns ho agraïm (tot i haver-les ballat en alguns moments de gresca), però també és cert que un estiu sense cançó sembla que no és tan estiu.

I no és pas per falta de música. De fet, de música n'hi ha més ara que mai, i potser aquest és el problema: l'oferta creix i la vida dels temes que van sortint cada dia és més curta. I és que, si no fa pas gaire temps érem esclaus d'allò que el DJ de torn punxava a la ràdio o d'aquells CD (abans cassets) que la nostra butxaca ens permetia comprar, ara tenim música a la carta, i podem escoltar el que volem, quan ens sembli, i tantes vegades com calgui. Sovint, sintonitzar qualsevol emissora de ràdio musical encara implica empatxar-te d'una llista similar de cançons, però a diferència d'abans, qui vol, ara en pot fugir sense renunciar a continuar escoltant música. L'aparició d'aplicacions de fàcil accés com Spotify o YouTube ho fan més que possible.

En aquest context, qualsevol tema, per més melòdic i repetitiu que sigui, ho té més difícil per esdevenir cançó de l'estiu que fa tan sols una dècada. I si res no canvia, potser aquest concepte també passarà aviat a la història.