Hi deu haver enquestes que han fet posar els pèls de punta a dirigents de partits independentistes perquè, ara, d'una setmana per l'altra, tot són crides oficials a la participació en la manifestació de l'11-S. A quinze dies de la Diada algú ha caigut del cavall i només se senten discursos a favor de la unitat estratègica per respondre als «embats espanyolistes», sobretot a la cafre sentència del judici al procés. Fins i tot es parla de prendre un acord conjunt sobre si cal avançar eleccions aquí, alhora que ha perdut força el debat sobre si cal votar el candidat Pedro Sánchez (com que hi ha temps per decidir fins al 23 de setembre, passada la convocatòria de la Diada...). És a dir, allà on abans es deia que no participarien en una Diada que posés a caldo els polítics, ara s'insisteix a dir que cal acudir-hi en massa i repetir xifres de participació en manifestacions anteriors.
Les enquestes electorals obren miracles: orienten els missatges que cal llançar sobre la ciutadania, i a vegades avisen els polítics sobre què coi estan demanant els electors, què coi els volen veure a fer a ells, els seus representants polítics. Que ningú no ho dubti: la Diada d'enguany tornarà a ser exemplar, tot i la constatació del creixent desencís de la ciutadania amb els partits polítics. L'actitud, el compromís, el sentit de responsabilitat col·lectiva aconseguiran que torni a haver-hi més gent que la que els recomptes policials voldrien i diran. L'Onze de Setembre deixarà clar que la dignitat no es perd ni s'arronsa. Que els partits han d'estar al servei de la gent, en lloc de servir-se'n per aconseguir interessos partidistes.
La convocatòria plantejarà, una vegada més, l'exigència ciutadana a combatre i fer net de les úniques certeses que a hores d'ara ningú no pot negar: els governs espanyols mai tractaran bé Catalunya, mantindran l'asfíxia econòmica, no defalliran a practicar el menyspreu i l'insult, i insistiran a munyir-la com han fet des de temps immemorials. Les certeses inclouen la constatació del sentiment d'odi que es fomenta contra Catalunya, i el convenciment que mai de la vida, mani qui mani a Madrid, permetran que els catalans expressin lliurement i acceptant-ne els resultats, quants estan a favor de mantenir l'estatus actual i quants voldrien viure en un sistema diferent, on els drets fonamentals es respectessin sense imposicions i la llibertat d'expressió fos sagrada. Els manifestants de la Diada també saben del cert que els governs i els tribunals espa-nyols sempre més estaran conxorxats a impedir, prohibir, anul·lar qualsevol iniciativa pionera del Parlament de Catalunya que afavoreixi el benestar de tots, tots els catalans.
Per tant, davant de tantes certeses, allò que la ciutadania espera d'aquesta Diada és sortir de dubtes sobre les incerteses que impedeixen avançar. Hi haurà unitat d'estratègia i d'acció del partits catalans? Seran capaços d'explicar i encoratjar la ciutadania a afrontar els sacrificis que comportarà plantar cara al regim monàrquic espanyol? Treballaran junts per bastir les bases sòlides d'una societat més justa socialment, més respectuosa amb els drets i les llibertats? Sabran esperar a dirimir rivalitats partidistes per a quan ja s'hagi aconseguit l'objectiu principal? Són conscients de l'actual manca d'un lideratge clar?
Les respostes, espavilin, l'11 de setembre.
