La notícia no és d'ahir ni de gaire a prop, però el precedent creat a partir de la sentència sobre la custòdia compartida d'un gos pot ser d'interès general, perquè crea jurisprudència, que diuen els entesos. Vet aquí que una parella es divorcia i tots dos membres pledegen per la propietat del gos que tenen en comú, un terrier anomenat Cachas. Després d'avaluar les consideracions presentades per ambdues parts (el gos figurava inscrit al registre administratiu només amb el nom de l'amo, però era la dona qui n'havia efectuat la compra), el jutge del Tribunal Superior de Justícia de Castella ha resolt que «els animals no són coses, sinó éssers dotats de sensibilitat, per la qual cosa en aquest cas no és d'aplicació el règim jurídic dels béns materials.» En conseqüència, el magistrat ha establert una custòdia compartida en períodes de mig any, atès que els excònjugues ara viuen a més de sis-cents quilòmetres de distància l'un de l'altre. Pel que fa a l'avituallament i la perruqueria, cada part n'assumirà el cost durant el temps de possessió, i les despeses d'atenció sanitària seran sufragades conjuntament. L'alta sentència, tan clara i detallada, deixa però oberts alguns interrogants. Aquesta resolució és aplicable a tot tipus d'animal de companyia? Com s'avalua la sensibilitat d'una iguana o un cuc de seda? Qui es divorciï de la parella per falta de sensibilitat, pot acollir-se al règim jurídic de béns materials? Quan en Cachas faci dotze anys, podrà decidir si es queda amb l'un o amb l'altre, o toca el dos? Si durant els llargs viatges d'anada i tornada, el cotxe s'accidenta i el conductor mor, en Cachas, a més de quedar mig orfe, tindrà dret a cap herència o indemnització? Com es distribuiran les vacances? I els Nadals i els Caps d'Any? El món està ben girat: mentre hi ha qui pugna judicialment per la tinença d'un gos, hi ha parelles que, en separar-se, en l'única cosa en què es posen d'acord és en la renúncia a la custòdia del fill.
