Abans sempre pensava que jo de gran volia ser columnista. «De gran» i «columnista» eren dos conceptes que no tenia gaire definits. Ben mirat potser és millor així.
El columnista és aquella persona que afirma conèixer tot allò que diu, que opina constantment i sempre té una cosa a dir. El somni de tot adolescent és aquest: opinar, fer veure que saps moltes coses i cobrar per fer-ho. Un negoci rodó.
A l'institut ens van vendre l'emprenedoria com The Next Big Thing, una filosofia terriblement llaminera i optimista recolzada en milers de llibres d'autoajuda que t'animaven a fer infinitat de coses; produeix idees, conceptes, subconceptes i després digue-ho en anglès, que mola més.
Jo de seguida vaig veure que això no era el que em motivava. Els columnistes tenen un problema d'autoconsciència. Acceptar que no saps pràcticament res i que les teves opinions valen el mateix que les de qualsevol altre -que no és columnista- és dur. És més fàcil viure en l'engany. Sortir de la zona de confort és una experiència que deixo per als emprenedors, que cada dia en són més.
Ara sé que si mai soc professor diré als alumnes que de grans han de ser columnistes. Seguiré sense saber què vol dir «de grans» i «columnistes» i, crec, és precisament aquest no saber el que em fa adonar de la meva -breu- condició de columnista.
