En l'àmbit polític l'adscripció ideològica es manifesta a partir de la posició respecte un teòric eix o centre; o sigui, o et trobes a la dreta o bé a l'esquerra d'aquest punt. Històricament aquesta denominació recula cap a final del segle XVIII, en el marc de la Revolució Francesa. S'explica que aleshores, i en el decurs dels debats que es portaren a terme, els partidaris del poder reial seien a la banda dreta i els defensors del poder popular -els revolucionaris- a l'esquerra. Amb el temps s'ha fet, doncs, clàssica aquesta diferenciació terminològica entre un bloc conservador i un altre de renovador o progressista. Amb tots els matisos que calgui, naturalment. De fet, el món no para mai i va endavant sempre, que no vol pas dir que en segons quins aspectes el nou sigui millor que el vell. Les circumstàncies de tot tipus -econòmiques, culturals, tecnològiques, etc.- canvien i és, a la pràctica, impossible mantenir les coses de manera immutable. Dit això, és clar que hi ha unes forces que es resisteixen al canvi i d'altres que lluiten per aconseguir-lo. També es fa evident que no tothom és sempre de dretes o d'esquerres. En les diverses conteses electorals -on n'hi ha- a vegades els uns superen en vots els altres. Això és bo, perquè la possibilitat de contrastar programes és sana i va bé donar oportunitats a les diverses maneres de veure i entendre el món i la seva governabilitat. Malament rai si passés com en la religió i l'esport, on difícilment hom canvia de Déu o de club. Ara bé, també és ben cert que sovint el bloc dretà amaga interessos que, si se sabessin, no gaudirien pas del suport popular, i, a l'altra banda, determinades es-querres ràpidament es deixen influir i/o comprar, resignades davant de la feina ingent que comporta trencar determinades dinàmiques de poder.

Fet, doncs, aquest llarg preàmbul, vaig ara al gra. Deixo de banda la dreta, que sempre va amb el fre de mà posat, fa veure que és liberal, però els seus capitostos blinden llurs interessos particulars arrepapats en les estructures estatals i cauen sovint en l'autoritarisme. Em centro en l'esquerra que, teòricament, ha d'oferir una societat més justa i equitativa, però que acaba fracassant per poca decisió i fermesa a l'hora d'implementar, quan és al govern, el seu programa. Hi he estat pensant arran de la lectura del llibre del professor Xavier Díez Una història crítica de les esquerres, d'Edicions El Jonc. Fa una bona anàlisi de les diverses opcions d'esquerra històricament existents, des de la més intransigent de base marxista a la liberal. I et permet veure com els seus dubtes a l'hora de trencar determinats interessos fàctics i una certa acomodació basada en una supèrbia intel·lectual inútil han portat l'electorat a donar-li l'esquena, sobretot quan ha estat incapaç de mantenir i enfortir l'estat del benestar, que es va fonent a marxes forçades. S'ha perdut sovint en debats formals i estètics (feminisme, immigració, solidaritats etèries, bonismes diversos...) i no ha anat al gra despullant i collant els poders oligopolístics existents arreu per revertir l'actual estat de coses.

A Espanya també ha fet el paper de la trista figura. Precisament la revolució independentista de les classes mitjanes catalanes -en un sentit ampli- que té, encara que alguns ho vulguin amagar, un component social i progressista de primer nivell, no s'ha sabut llegir i, llevat d'algunes excepcions, no s'ha volgut entomar com una oportunitat d'avançar cap a una societat més oberta i democràtica. Li ha pesat més el component ètnic i sentimental, quasi tribal, d'una espanyolitat castellanitzada, que l'antiautoritarisme. Quedant, doncs, encallada en un discurs teòric tampoc proposa alternatives creïbles i deixa fer, en aquest aspecte, a la dreta perquè, en el fons, ja li va bé que s'encarregui de la feina bruta de reprimir el moviment d'alliberament nacional de Catalunya, que tampoc li fa cap gràcia. I així anem...