Us parlo des de la sala del gabinet del 10 de Downing Street. Aquest matí l'ambaixador britànic a Berlín ha fet personalment entrega al Govern alemany d'una darrera carta notificant que, a menys que abans de les 11 en punt ens fessin saber que estaven iniciant la retirada de les seves tropes de Polònia, l'estat de guerra entre nosaltres seria una realitat. Us he de dir ara que tal compromís no ha estat rebut i que, en conseqüència, aquest país és en guerra amb Alemanya». Amb aquestes lacòniques paraules, un 3 de setembre com avui de fa exactament 80 anys, Neville Chamberlain, primer ministre de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, comunicava a través de la ràdio als milions de ciutadans i súbdits de l'imperi l'inici formal de la Segona Guerra Mundial.

Us confesso que és el meu discurs polític preferit i que no em canso d'escoltar-lo al Youtube. No tant pel contingut, obvi, sinó pel to lineal, fred i desapassionat que contrasta de forma brutal amb la seva evident i dramàtica transcendència. És l'exemple antonomàstic d'allò que anomenen flegma britànica, molt semblant a la cèlebre contenció manresana però amb un punt més d'autoestima.

La història no ha reservat a Chamberlain un lloc envejable. A ell s'atribueix -i en ell es personifica- l'anomenat appeasement (l'apaivagament), l'estratègia consistent a cedir davant les exigències abusives de l'enemic (Adolf Hitler en aquell cas) pensant que tard o d'hora l'home en tindria prou i s'evitaria, així, una guerra que era la pitjor de les solucions possibles a ulls d'uns europeus i europees (britànics inclosos) que encara tenien molt present el record de la carnisseria finalitzada tot just feia 20 anys. Aquest cas s'ha utilitzat de contraexemple en nombroses ocasions (en la invasió de l'Iraq l'any 2003, per exemple) per justificar la posició dels falcons, dels partidaris de la diplomàcia dels canons, de la mà dura, d'allò que qui pica primer pica dues vegades. I és que és molt fàcil, a pilota passada, jutjar decisions preses que, ara sí, ja sabem quines conseqüències van tenir. S'ha criticat molt que tornés de Munic, l'any 1938, aixecant el paper on s'acceptava que una regió de Txèquia (amb una important presència de població germanòfona) passés a mans d'Alemanya a canvi d'una pau que, ara ho sabem però aleshores no, tampoc no va ser.

Em cuidaré molt de criticar qui s'esforça a evitar una guerra. Hi ha una màxima lletja però útil, tant a la vida com en la política, que diu que, quasi sempre, val més un mal pacte que una llarga discussió o, dit d'una altra manera, una mala pau que una bona guerra. Ara bé, quan el got és ple fins dalt, quan el conflicte és del tot inevitable, llavors sí que no val a badar. Com Sean Thronton (John Waine) a The quiet man: s'ha d'evitar la baralla fins al límit, però quan és inevitable, aleshores cal fer tot el possible per guanyar-la. I això -badar- és el que van fer britànics i francesos de setembre del 1939 a maig del 1940, un període en què, malgrat estar formalment en guerra amb Alemanya, van permetre, sense posar un peu més enllà de la frontera que feia de front, que els exercits de Hitler (i de l'oncle Stalin...) esborressin Polònia del mapa i es preparessin per a la següent ofensiva. Aquests 8 mesos han passat a la història com la drôle de guerre o Phoney war, la guerra de broma.