I una altra... És prou conegut aquell refrany popular que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Ja és ben veritat. El refrany, però, queda curt. Ni dues, ni tres, ni quatre... són incomptables les ensopegades. Els polítics independentistes han ensopegat tantes vegades amb la mateixa pedra que ja n'han perdut el compte. Si hem de fer cas del refrany, alguns/es es comporten com uns veritables animals. Sembla que portin uns aclucalls com els que es col·loquen als rucs als laterals dels ulls per limitar-los considerablement el camp de visió. Uns aclucalls que alguns polítics porten fixats al cap i que només els permeten veure el que tenen davant el nas.
Actualment, a Catalunya la confusió i el desconcert entre les bases independentistes és notori. Els canvis estratègics i els retrets entre els dirigents polítics provoquen abundants embolics. Una metamorfosi camaleònica sempre justificada amb la màgica paraula d'«estratègia». La veu del carrer, però, no ho entén i relaciona aquest oportunisme amb la paraula «cinisme».
He assistit a unes quantes concentracions a Lledoners i a unes quantes manifestacions a Barcelona. I en ambdós llocs he tingut l'oportunitat d'escoltar molt de prop radicals discursos de diputats/des, parlamentaris/àries, i consellers/es del Govern català. A l'hora de la veritat, però, quan cal posar en pràctica el que es predica, aleshores l'arenga política fa figa. Els feligresos de la parròquia independentista, desenganyada i desanimada, continuen insistint a reclamar als seus patriarques que es deixin de punyetes i s'uneixin per assolir l'objectiu comú de la independència. Resulta esgotador, i també emprenyador, veure com les «patums» polítiques fan el «carnestoltes» quan no toca. Ja n'hi ha prou d'inventar superestructures que fins al dia d'avui s'ha evidenciat que no serveixen absolutament de res. Ja n'hi ha prou de tanta sopa de lletres. Potser caldria reconsiderar-ho tot plegat i enfortir el que ja tenim. En qualsevol concentració i manifestació, el clam dels assistents és unànime. Es reclama «unitat!», amb majúscules, en negreta, i amb diversos signes d'exclamació.
Fa unes setmanes vam poder contemplar inversemblants pactes polítics. Uns pactes contradictoris si tenim en compte l'antagonisme ideològic dels seus protagonistes. Una vegada més, però, les ambicions personals i la dèria per putejar-se mútuament han propiciat absurdes situacions, algunes de còmiques i altres de caòtiques.
Aquests dies, des de l'ANC s'ha palesat que enguany el nombre d'inscripcions per participar en la gran manifestació de la Diada és comparativament inferior a les d'altres anys en les mateixes dates.
Segons les darreres dades del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) de la Generalitat, el 44% de la població catalana aspira a una Catalunya independent. Un percentatge important però que malauradament va disminuint per la frustració existent.
D'aquí a unes setmanes, quan es facin públiques les sentències judicials dels independentistes empresonats/des (que es preveuen condemnatòries), novament escoltarem per boca dels polítics crides a la unitat. Però aquesta unitat quantes setmanes durarà? Durarà un mes, dos mesos...? Passat un període de temps, que possiblement serà curt, altra vegada tocarà tirar-se els plats pel cap. I cadascú tornarà a mirar-se el seu propi melic. Temps al temps. No n'aprendrem mai!
