L'evangeli d'aquest diumenge ens parla del seguiment de Jesucrist, d'estimar-lo més que la família i els nostres interessos, i de calcular les forces per seguir-lo per no quedar-nos a mig camí. I per acabar-ho d'adobar ens diu que per seguir-lo cal renunciar a tots els nostres bens. Déu n'hi do! Qui pot deixar anar tot el que té per seguir Jesús? Què volen dir aquests textos?
Massa vegades hem entès, i molts comentaris de l'evangeli ens diuen, que hem de fer més, més despresos, no guardar-nos res, que Jesús sigui el centre de tota la vida. Si ho mirem més des de la nostra realitat, tots necessitem certes seguretats, tots cerquem un cert reconeixement, i no sempre tenim la força interna i externa per fer-ho. Encara més, si aquest seguiment no el sabem unir a algun objectiu o manera de viure que ens engresqui, un missatge o una motivació clara, seguirem fent el de sempre.
Tot plegat no és fàcil i ens quedem enganxats en una culpa moralitzant que hauríem de fer més i no fem, hauríem d'ajudar i compartir més, i no fem. Si em permeteu, prou de falsos voluntarismes, prou d'exigències culpabilitzadores, o moralismes que no ens porten enlloc. I també prou de deixar-ho tot en mans de Déu i així nosaltres quedar exempts de fer gran cosa més.
Diguem-ho clar, a molts cristians ens costa moure'ns, molta gent no creient ens dona deu voltes, i em pregunto: i si comencem per reflexionar en aquests temps canviants, i si ens escoltem més, i si fem més silenci i pregària, i si aprenem a compartir i reconeixem que estem mig perduts... Tots tenim pors i dubtes i a més, siguem sincers, els esquemes, rituals, maneres de viure del passat ja no ens serveixen, no donen més de si.
Tanmateix, seguir Jesús i viure com ell, també al nostre segle, deu ser espatar-rant, fantàstic, ja que és un missatge i una experiència engrescadors. Com em va dir fa temps un professor no creient d'ESADE: els cristians teniu el millor missatge i el pitjor màrqueting!
