Declaro formar part d'aquell munt de persones que han vist o han llegit amb sorpresa i un somriure sorneguer la notícia relativa a la descoberta d'uns terrats igualadins plantats de marihuana que van quedar en evidència gràcies a les imatges aèries de la vuitena etapa de la Vuelta a Espanya. Aquestes imatges que tothom ha pogut contemplar eren d'una nitidesa total i la visió dels terrats d'aquell bloc de pisos oferia un aspecte endreçat i polit, amb una alternança harmònica del color carbassa de les rajoles i el color verd de l'herba. Però no, no era un jardí refrescant enmig de la canícula d'aquests primers dies de setembre, sinó un conjunt de quaranta torretes de marihuana que els Mossos d'Esquadra van buidar dilluns passat.

Vet aquí que, en una notícia pintoresca que sembla pròpia d'un estiu avorrit i desvagat, trobem uns quants elements que caracteritzen els nostres temps moderns, unes notes singulars que els nostres avis no haurien pas pogut imaginar en una ciutat tranquil·la de l'interior de Catalunya. Vegem-les.

La primera nota a destacar és que aquests pisos amb el terrat cobert de marihuana eren ocupats per gent desconeguda fins fa quatre dies. És a dir, avui les accions delictives dels ocupes ja no són gestes heroiques en velles naus industrials o cases velles i tronades. No, els blocs de pisos d'una part de l'eixample igualadí, raonablement benestant, són ocupats amb una tònica de normalitat sorprenent, sense que ni autoritats ni propietaris puguin fer res per evitar-ho. Gent que viu per allí t'explica que, indignats i tot, s'han hagut d'acostumar a acceptar com si fos normal que diversos pisos de la seva escala siguin ocupats per gent sense llar que es connecta directament a la xarxa elèctrica i que no paga cap lloguer a ningú.

La segona nota distintiva és que també sembla natural que, de tant en tant, apareguin plantacions de maria en les eixides, terrats i magatzems de qualsevol punt dels nostres carrers. Aquesta realitat, també pròpia d'aquests temps tan moderns, conviu amb una ambigüitat inexplicable de la llei, que no penalitza el cultiu per a l'autoconsum però que, al mateix temps, no deixa clar a partir de quina quantitat la plantació passa a ser obertament delictiva. De tant en tant, com en aquelles delicioses pel·lícules angleses d'adorables i madures mestresses de casa, una flaire coneguda s'escampa per l'atmosfera posant en evidència que potser el plantador secret s'ha passat de la ratlla i ha acabat per delatar-se.

I tercera nota d'actualitat: avui, com tothom sap, ja no existeix cap secret en les cases i car-rers, que són perfectament visibles des de tota mena de drons, helicòpters i satèl·lits. Avui, aquell diablo cojuelo de la literatura castellana de l'inici del segle XVII ho tindria molt més fàcil per observar les misèries de l'espècie humana per sota les teulades. Els veïns del carrer de Lleida ja més o menys ho sabien, però l'helicòpter de la Vuelta ha descobert el secret dels ocupes fugitius. Tot se sap, tot és visible, estem vigilats i observats en tots els aspectes de la nostra vida. El dret a la intimitat s'ha convertit en una quimera...

Acabaria aquí si no fos que, del pas dels ciclistes de la Vuelta per Igualada, la notícia més formidable no ha estat precisament la presumpta i discutible promoció de la ciutat, sinó la picada d'ullet de l'helicòpter indiscret. Per això fan bé els regidors d'ERC de demanar a l'alcalde que expliqui amb pèls i senyals quants diners ens ha costat a tots plegats la festa de la serpent multicolor i quin benefici en treu un municipi, qualsevol municipi, que pren el determini de subvencionar el luxe d'un final d'etapa. L'obsessió per la imatge i per les xarxes socials potser fa que, com deien aquells avis nostres dels temps antics, ens surti molt més car el farciment que el gall...