Ho ha dit el president d'Òmnium des de la presó de Lledoners: «Per tornar-ho a fer, l'Onze de Setembre i cada dia, hi hem de tornar a ser». La frase resumeix perfectament l'esperit de la jornada de dimecres vinent. Una nova Diada Nacional que s'escau en un moment clau de la nostra història contemporània. Una Diada observada amb enorme atenció tant pels partidaris de la independència com pels seus detractors. L'independentisme, com cada any, espera trobar-hi la confirmació de la voluntat de persistir, de seguir endavant, de refermar el propòsit d'implantar la república catalana, democràticament guanyada l'1 d'octubre del 2017 i que la repressió immediata va impedir de consolidar. Els defensors de l'statu quo voldrien veure-hi el fracàs de l'aspiració republicana i una disminució radical de les mobilitzacions de la Diada. Però no serà així, evidentment, tot i que ja podem imaginar alguns titulars dels mitjans de desinformació habituals que, per molta concurrència que hi hagi als actes i a la manifestació de l'Onze de Setembre, diran, també com cada any, que el globus català ja s'està desinflant. La realitat és que les diverses dretes espanyoles i el PSOE -integrats en el bloc del 155- no tenen gens clar com fer front a un independentisme radicalment democràtic i no violent. Saben que la repressió judicial ja ha traspassat tots els límits i que en el seu moment rebrà el rebuig de tribunals internacionals. Com sortir d'aquest atzucac si la reivindicació catalana, pacífica però contundent, segueix pressionant i cada dia és més coneguda arreu?

Justament, un destacat esdeveniment internacional de la setmana van ser les emocionades paraules de Frank-Walter Steinmeier, president d'Alema-nya, el dia que es commemorava el 80è aniversari de l'inici de la Segona Guerra Mundial: «M'agenollo davant de les víctimes poloneses de la tirania alemanya i els demano perdó». No és pas la primera vegada que Alemanya demana oficialment perdó a Polònia per la guerra que Hitler va promoure. Tot un contrast amb la manca d'un reconeixement semblant a les víctimes del franquisme, moltes de les quals segueixen encara en fosses comunes que ni tan sols han estat localitzades. Fins al 2007 no s'aprovà la Llei de Memòria Històrica, evidentment amb els vots en contra del Partit Popular, però fins ara el seu desenvolupament efectiu ha estat realment escàs. Com a símbol màxim d'aquesta manca de reconeixement a les víctimes del franquisme hi ha el fet que ni tan sols ha estat possible de retirar les restes del dictador del seu ostentós mausoleu del Valle de los Caídos, construït precisament per soldats republicans presos, condemnats a treballs forçats. Com sempre, Spain is different.

Però el que cal ara és que la Diada sigui preludi de la mobilització que comportarà la sentència del judici de la vergonya, si és condemnatòria. Fa poc que el diari anglès The Guardian assegurava que la independència d'Escòcia era inevitable -com ho va ser la d'Irlanda- pels errors que havia comès la Gran Bretanya. Pel seu entorn i els seus lligams, el Suprem espa-nyol és més que un tribunal. Per tant, els seus errors poden ser també grans errors d'Estat. I aviat podria cometre'n alguns de molt greus.