Fa anys que ja no em menjo l'última oliva del platet ni el bocí de pa que queda a la taula. El mateix grapat d'anys que no obro un armari de casa que estigui totalment buit: sense llibres, sense capses, ni cap botó abandonat d'un vell abric, ni cap peça de Lego que ningú recorda a quin joc pertanyia, ni peces de roba oblidades. Només lleixes. Sense pols. Sense res. Només ple d'aquella olor d'armari nou que només fan els armaris nous quan els estrenes -els armaris i els cotxes, també. Els objectes es desaromatitzen quan els posseïm. Absorbeixen l'olor de la nostra suor, del nostre alè, i allà s'hi queda. Per sempre. Totes les cases, tots els llocs, tenen la seva aroma. La del forn de pa, de torrat i calent. La de la peixateria, de gel i mar. La de l'escola, de llapis de colors i desinfectant. La de la feina, de paper i ordinadors. La del mecànic, de ferro i oli. Ensumo els meus fills com el mamífer que soc. Els reconec. Obro les finestres de casa perquè corri l'aire, encara d'estiu però més fresc al matí i al vespre.

Un antic professor, dels que estimes de debò, m'explica que s'ha jubilat. Veig l'escena d'una aula. Hi és ell i un grapat d'alumnes. Veus, rialles, comentaris indesxifrables. Els finestrals grans, la pissarra fosca, les parets clares. Juraria que m'hi sentia feliç, allà. Ha estat exercint trenta-cinc anys i m'etziba la frase que ho resumeix tot: «Cada curs els alumnes tenen la mateixa edat i tu un any més». I començo a fer càlculs. Perquè tots creixem menys els records que es congelen en un espai, en un moment, en un armari. Jo era adolescent quan ell em feia classe i el recordo -ens recordo- com érem, en aquella classe, en aquella època. Començo a comptar. Calculo quants anys tindré quan els meus fills tinguin la meva edat actual i la comparo amb la dels meus pares i soc incapaç de projectar el futur, de veure com seran els meus fills ni com seré jo, ni si hi seré, ni com serà la meva ciutat, ni el món. Constato, amb pànic, que la meva mare ja era àvia a la meva edat, i jo encara amb els dos nens a educació primària.

És estiu encara que alguns s'entestin a dir que s'ha acabat perquè ha començat el setembre. Pobre setembre, tant com m'agrada i tant com el maltractem. És el meu mes i el nou, el meu número. Pel que simbolitza, pel que diu. Llibres nous. Històries noves. Estimo les tornades. Els recomençaments. No són el final de res, són un nou inici. Som, altre cop, a la cuina de casa. El meu fill gran demana unes olives per entretenir la gana. Li'n serveixo unes quantes i se les menja totes. Com és de difícil renunciar al que més ens satisfà. Demaneu a algú que espera amb ànsia les seves postres preferides que les comparteixi amb vosaltres. Hi ha proves d'amor irrefutables. Per això sé que mai més l'última oliva serà per a mi.