Els partits independentistes, i les organitzacions que els donen suport, fa mesos que estan debatent sobre la resposta a donar una vegada es doni a conèixer la sentència, sobretot en el cas que aquesta sigui «dura». Alguns encara somnien en l'absolució, i en cas que no es doni, la «duresa» ja es dona per descomptada.

Ningú seriós pot imaginar una absolució, ni una sentència lleu, vistos els antecedents i fets provats durant el judici. El resum del que es pretenia era la substitució d'un règim plenament democràtic, sustentat en la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, per un altre, amb claríssimes deficiències democràtiques. I tot plegat, a impuls d'un suposat mandat de dos milions de votants (1-O), a imposar a uns altres quatre milions de catalans/es que ni havien participat ni havien manifestat voler canviar de règim democràtic.

En el cas d'haver tirat endavant aquesta imposició, els quatre milions de catalans/es, amb l'article 155 o sense, haguessin sortit de l'anonimat, per parar la imposició. Que ningú ho dubti. Que milions de persones no es manifestin, no posin banderes als balcons, ni portin llaços, d'un color o un altre, no vol dir que puguin acceptar un canvi substancial en les seves llibertats.

Tots els catalans i catalanes vivim sota un règim de «democràcia plena». Imperfecta, si voleu, com tota obra humana, però immensament millor que la gran majoria de països del món. No és per decisió o imposició d'Espanya, ni de Madrid, ni de cap partit, en concret. Som demòcrates perquè així ho hem volgut, i així ho hem votat, al llarg de 40 anys. No permetrem mai que una minoria vulgui imposar un canvi en la nostra democràcia, guanyada i avalada per prop de quaranta eleccions, de tots els nivells.

Alguns fan jocs de números i xifres, barrejant enquestes, desitjos i tripijocs. La realitat, pura i dura, és que a Catalunya hi ha set milions i mig de catalans i catalanes. Si es volen justificar els resultats de les consultes del 9-N, o de l'1-O, per «oblidar» els drets i llibertats dels qui no hi van participar, que sàpiguen que no tenen cap possibilitat de reeixir. Hi ha més del doble de catalans/nes en el bàndol de la preservació de la democràcia plena, de la qual gaudim. I que ningú tregui la necessitat de l'aplicació del 155, perquè sense ell tampoc permetríem cap imposició.

Estant així les coses, què fer davant la sentència? Doncs, acatar-la, i continuar la vida normal i habitual, com toca fer en un estat democràtic. Qui cregui que amb vagues, protestes, manifestacions, o altres fórmules que alguns posen sobre la taula, la realitat pot canviar, és que no coneix com funciona un estat de dret. Res del que es pugui fer modificarà la sentència.

Les sentències poden agradar més o menys o gens, però , una vegada dictades, són d'obligat compliment. Així és com funcionen tots els estats democràtics, i així funciona el nostre. I que ningú somiï en una sentència lleu, perquè els fets varen ser greus. I més ho haurien estat sense la reacció, en el darrer moment, de no anar més lluny del que ja s'havia anat. Per iniciativa d'uns pocs, vam estar a la vora de l'abisme, i n'estem patint unes conseqüències que duraran anys, molts anys. Fets com els viscuts no es poden tornar a repetir, ni ningú pot decidir quan i com modificar l'estat de dret sense la participació de tots els catalans i catalanes.

Seria un nou error, un immens error, pretendre impulsar «respostes» a una sentència que vagin més enllà del seu acatament. Les regles democràtiques són clares i concises. Qui les vulgui incomplir, s'ha d'atenir a les conseqüències.