Rodets de 12, 24 o 36. Ara no toca però fa uns anys per aquestes dates aquestes xifres eren de màxima actualitat. Tots estàvem, a aquestes alçades de setembre, esperant el revelat dels rodets de fotos d'unes vacances que havíem quasi oblidat. Oblidat per falta de memòria i perquè el retorn al setembre és, sempre, molt dur i perquè no teníem encara cap record, cap foto, del que havíem vist. Era així. La cosa començava just abans de marxar de vacances, quan havies de decidir quin rodet de fotos compraves. La tria era entre 12, 24 o 36. I punt. Triar-ne un o un altre ja indicava el nivell de ganes de retratar que tenies. A casa érem més aviat de 12. De vegades, 24. I algun cop, extra, ho recordo, de 36. T'imagines fer un viatge de vacances d'uns 15 dies a la platja o on sigui, amb la família o amb qui sigui, i endur-te un sol rodet de 12, 24 o 36 fotos? Doncs això és el que fèiem. I ho fèiem tots. Les fotos eren cares i com que en podies fer poques te les havies de rumiar molt i molt bé. Si la pifiaves, pifiada estava. Per tant, tothom s'hi mirava molt abans de disparar. No com ara. A casa les fotos les feia el meu pare. I era (és, encara) un especialista a... fer fotos amb una certa lentitud. Perquè s'hi mirava. Cosa que comportava estar quiets, la família García sencera, una bona estona davant la càmera, que, en el nostre cas, era una d'aquelles andròmines en forma de caixa negra -que ara és vintage i va molt buscada i que jo conservo al meu despatx!- d'aquelles en què el fotògraf, el meu pare, es posava la càmera al pit i des de dalt, a ull, mirava l'objectiu amb la intenció d'enfocar bé. Una filigrana, vaja. Jo no era gaire o gens de fotos i encara menys de «posar» per a les fotos. Lluííísss!! Recordo haver-me «fet gran» esperant que el meu pare acabés d'enfocar i... disparar! No l'hi he tingut mai en compte.
Els rodets eren un forat negre dins la càmera. Sempre corries el risc de no haver-lo posat bé, o senzillament de no haver-lo posat mai. I et quedaves sense fotos. Reconec que aquest article és museístic i no apte per a la comprensió dels «joves» de la generació digital que, segurament, es pensaran que tot això tan rònec m'ho invento. Me'ls imagino llegint i demanant-se: «I les fotos dels rodets, com es penjaven a Instagram? Com es compartien? Com es penjaven?» Res. A hores d'ara, al setembre, fèiem tots cua davant les botigues de revelat de fotos a veure si les teves ja havien arribat. No estan, torni demà. De vegades no arribaven. De vegades et deien... s'han velat. I de vegades t'entregaven les fotos d'algú altre. L'aventura no era el viatge. L'aventura era arribar a veure les fotos. 12, 24 o 36. Quan et miraves les fotos semblaven del viatge llunyà d'un altre estiu. Per curiositat, he recomptat les fotos que hem fet aquest agost i... la meva parella n'ha fet més de 2.000. No tinc paraules. Per sort, no surto en totes. Ah! i encara que sembli impossible, de vegades, a casa, de petits, tornàvem de vacances amb el rodet sense acabar.
