Dilluns de festa major. Al Kursaal actuen els Rubber Soul. Són Carles Ladrón de Guevara, Jordi Ribot, Joan Fons i Jordi Vendrell. A la sala no hi cap ni una agulla. Si en sortir demanessin als assistents quin grup han anat a veure, pocs en sabrien dir el nom, tant li fa. La gent hi va anar a escoltar els Beatles i els quatre músics eren com uns mèdiums que cantaven per boca d'ells. En el fons el públic es volia autosuggestionar que anava a veure els Beatles autèntics amb la il·lusió de tancar els ulls i pensar que els tenien al davant. No se m'acut cap altre grup musical capaç de concitar la mateixa passió al cap de tants anys.

Les vuit-centes persones que hi havia allà m'imagino que representaven una mostra molt aproximada dels seguidors dels Beatles: una part majoritària de cinquanta anys en amunt i una altra en escala descendent fins arribar a gent ben jove. I entre els presents, i com un botó de mostra, la meva amiga Maria Montserrat Morera, que em diu que hi va amb els fills perquè vol que coneguin la seva música. Quan m'ho diu entenc que no els ha animat a anar-hi amb la passió d'una fan sinó amb l'interès d'una mare per la formació dels seus fills. Que t'agradin els Beatles és una qüestió de gustos; conèixer els Beatles és un imperatiu cultural. Si un aprova el batxillerat sense saber qui canta «Let it be», és que el sistema falla.

Fa anys, quan feia el meu programa de ràdio les nits del dilluns, se'm va ocórrer invitar algú cada setmana perquè portés una cançó que l'hagués marcat pel motiu que fos. Un dia va venir Carme Manubens amb una dels Beatles i va explicar que, sent encara una nena, el seu germà gran va convocar els altres a la seva habitació i es van passar la nit escoltant tots els discos que tenia d'ells, per això sempre associava la seva música al record d'aquella nit. Hi vaig pensar quan la vaig veure dilluns al Kursaal.

I també vaig pensar en altres fans dels Beatles que no sé si hi van ser, com el meu gran amic Carles Torras, que un dia que el vaig anar a veure, fa ja molts anys, va desenfundar inesperadament la seva guitarra i es va posar a cantar... «Yesterday, all my troubles seemed so far away...» i em va quedar gravat. I també en Josep Antoni Sánchez, de Sant Joan, «beatlemaníac» de sempre, que té una bona col·lecció d'objectes que espero que algun dia els exposi, i que tampoc no el vaig veure. Però si no hi van anar, igualment va ser com si hi fossin. Com tots els que formen part del cercle del Sergent Pepper i el seu club de cors solitaris, el seu esperit era allà.