En vigílies de la Diada el sobiranisme ha perdut un home digne, lluitador incansable, fidel a la causa de l'autodeterminació de Catalunya, protagonista del moviment veïnal i la lluita social en èpoques de reivindicacions inajornables: Juan González Reina, el Juan de los pájaros. Andalús de naixement, arrelat al barri del Xup, feia més de seixanta anys que s'havia incorporat a la base del catalanisme sobiranista, que en la situació actual d'escac al règim monàrquic espanyol tothom coincideix a dir que cal ampliar. L'exemple del Juan hauria d'aclarir les idees dels qui volen eixamplar amb paciència, i les dels que aposten per la didàctica que no pot esperar.

Justament, la seva mort ha coincidit amb la decisió del PSC de no assistir als actes institucionals de la Diada, perquè se sent exclòs de la reivindicació. Temps era temps que el PSC s'identificava amb un model de país. De ser cabdal (com també ho va ser el PSUC) en la incorporació de nous catalans com Juan González en la construcció d'una societat solidària, integradora i respectuosa amb la multiculturalitat, ha passat a convertir-se en l'espectador mut, cec i sord, còmplice del govern socialista a Madrid que sotmet tots els catalans, tots els catalans, al més pur estil nacionalista espanyol. El PSC/PSOE d'Iceta i Sánchez ha fet seves les polítiques dels partits espanyolistes (PP, Cs i extrema dreta), amb qui no va tenir vergonya d'exhibir-se en manifestació conjunta pels carrers de Barcelona. Des que el president Montilla va abandonar la manifestació del «Som una nació!» en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut (juliol del 2010), el PSC/PSOE s'ha autoexclòs de la celebració de l'Onze de Setembre, encara que mantinguin el tipus durant l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova. De fet, ja veurem quant tarden a copsar que, des del 1976, la Diada commemora una derrota, la mort de milers de catalans i la pèrdua de drets, llibertats i sobirania nacional a mans de les tropes borbòniques. Per tant, poca cosa sembla que tinguin a celebrar Iceta i dirigents del PSC, si no és, precisament, l'inici del sotmetiment de Catalunya als Borbons. Pedro Sánchez prou que ho demostra amb la seva deriva desvergonyida cap als postulats de l'Espanya única, i no pas plurinacional com pregonava fa poc més d'un any.

El mateix dia que el president Torra explicava a Madrid on ens pot conduir la sentència de l'1-O i la negativa del Govern espanyol a parlar sense condicions del conflicte polític entre Catalunya i Espanya (i no pas de «convivència entre catalans»), el president Sánchez donava lliçons a Unidas Podemos sobre com cal resoldre els conflictes en política: «Negociar no és imponer». «Una buena negociación no puede tener vencedores ni vencidos». «La política más útil es la que sabe ofrecer soluciones». «La solución siempre está en el camino intermedio». I ho ha rematat amb la possibilitat de trobar una tercera via com a «salida intermedia entre dos posiciones antagónicas». Preocupant, molt preocupant la doble personalitat del candidat que alguns creuen que «ens pot ajudar».

En fi, dimarts torxes i farells. Bona Diada!