La Diada arriba enguany carregada de dubtes. Més que mai en les últimes edicions. Amb un independentisme polític dividit en dos (o tres, o...) i sense cap «full de ruta» diàfan i consensuat sobre la resposta institucional i social que es pretén donar a la sentència del Suprem, el processisme es juga el futur en aquesta diada i en les setmanes que vindran. Quan apareixen més crítiques internes de les que eren fins ara tolerades pel processisme oficial a la seva inoperància per fer reals cap dels anuncis proclamats en l'últim lustre, l'únic sòl segur sobre el que es manté l'independentisme és l'eslògan de «Seguim», encara que ningú s'atreveix a dir cap on. Ítaca es va revelar com un destí massa complex per a una aposta política que ha estat incapaç d'implementar cap ni una de les mesures proclamades. I que ara descobreix (o que una part sembla assimilar, almenys) que la força d'un estat consolidat i reconegut internacionalment com l'espanyol no es tomba amb astúcia. Amb tot, encara no s'entreveu l'hora de les esmenes ni de les autocrítiques a consciència. L'existència de «Seguim», «Ho tornarem a fer» i altres instruccions vaporoses recomanen prudència als que ja entreveuen el truc a la il·lusió. La Diada serà fervor, i en els dies posteriors potser un «tsunami» humitejarà l'ambient, però l'endemà el dinosaure de Monterroso fa pinta que serà on era.
