Amb la Revolució Industrial sorgeix el naixement de les fàbriques. Abans, els artesans treballaven amb telers a casa. La industrialització catalana parteix de l'energia dels rius, en aprofitar els desnivells de l'aigua. Dins la fàbrica, s'afavoreix l'energia hidromecànica: unes aspes fan girar les màquines per mitjà dels embarrats que donen força al conjunt fabril. Les fàbriques de riu se situen al voltant del Cardener, en poc espai i poc desnivell: el salt de la roda del Calderer el fa servir la fàbrica dels barrets on ara hi ha la Pirelli, els Panyos, Cal Bonamossa, Roca, (Cal Canyís) a la zona del passeig del Riu, Sitges, el Pont de Fusta -a sota l'Hotel Pere III-, Cal Cots, on ara hi ha els jutjats, la del Pont Vell de Lluís Argemí, que també tenia les roques de Sant Pau (Cal Fabrés), que anaven amb el mateix canal. A l'altra banda del riu hi ha les fàbriques del conjunt fabril de La Favorita, o popularment la Farinera de les Obagues, i els Polvorers, després les dues de Sant Pau (blanca i vermella), Rajadell fabril i els Comtals. Manresa s'aprofita també dels 1.000 litres per segon de l'aigua de la Sèquia provinent del Llobregat, que inicialment era per regar, però amb la industrialització l'aigua que baixava pel tor-rent de Sant Ignasi va servir per construir fàbriques des de Sant Joan d'en Coll fins a la desembocadura del torrent al Cardener.

En el marc de la festa major, els visitants a la Manresa desconeguda van fer un petit recorregut exterior, enmig de les picades dels mosquits, de les fàbriques de Sant Pau Blanca i Vermella. Des de la resclosa, amb la volta original del segle XIX per sota del canal de la depuradora i un bagant modern del 1999 per formigonar el torrent de Sant Pau que ara només recull les escorrialles de la Sèquia, fins a arribar a les fàbriques de Sant Pau, que malauradament no es van poder veure per dins, per l'oposició dels actuals propietaris. La fàbrica Blanca es construeix el 1859 per Jaume Miralles, comerciant que compra els terrenys i s'associa amb l'industrial Marià Batlles. La lloguen al barceloní Jaume Ricart. El 1875 s'hi instal·la el vapor i a finals del XIX se'n fa càrrec l'industrial Jaume Soler. El 1940, la compra Bertrand Serra per obtenir-ne el cupó de cotó, amb el nom de Fabril Manresana fins al seu tancament, l'any 1963. Tècnicament fa 41 metres de llarg i 14,5 d'amplada. A la fàbrica Blanca també fan teixit. El canal és utilitzat per les dues fàbriques, però la turbina era diferent. Hi ha dos blocs de cases: un anterior a la guerra civil i destinat a habitatge dels tècnics, i l'altre dels anys 50 del segle XX per a treballadors, amb un estil semblant al de la Fàbrica Nova de Manresa. Per aguantar els nous telers es va reforçar l'estructura amb tirants de ferro. Al fons, s'observa el col·lector d'aigües residuals que va cap a la depuradora de Manresa.

La fàbrica Vermella és del 1866, fundada per Gaspar Pla després que Miralles li vengués una part del terreny per construir-la. Durant el segle XIX estan documentades com les fàbriques de Sant Pau; al segle XX canvien el nom en ser pintades de colors blanc i vermell. Pla estava casat amb Josepa Serrano, filla de Pablo Serrano, nascut a Fuencarral, que va introduir el vapor a les fàbriques de Manresa, ajudat per l'industrial manresà Josep Pons Enric. Després ve la raó social Pla, Vives (igualadí casat amb una filla del Pla) i Aguilera (casat amb una neta del Serrano). Pla Pons, i després altres llogaters i raons socials. A la fàbrica Vermella només feien fil. Edifici amb tipologia típica amb tres pisos, per aprofitar millor l'energia de l'aigua, amb jàsseres i paredat per fora amb columnes de ferro fos per dins que ocupen poc espai, amb embarrats i bigues de ferro fins dalt. Finestrals molt grans. Hi havia pisos dels treballadors de la fàbrica. Les torres tenen un dipòsit d'aigua per fer front als incendis o les emergències. Tècnicament, la fàbrica Vermella fa 22 metres d'amplada i 35 de llargada. L'any 1927 es fa un pas d'escala posterior. També va utilitzar el vapor com ho demostra la xemeneia amb ús del carbó de Berga i més tard britànic a través del tren que enllaçava amb el port de Barcelona i consta que s'anava a buscar a l'estació de Manresa amb carros. Va tancar el 1965.